El bon gironí pot tenir una educació cosmopolita i haver viatjat per mig món investigant els angles morts dels grans filòsofs, però quan deambula amb vells amics per Santa Clara s’embolcalla d’un provincianisme burgés tot resseguint el paisatge medieval de la seva infantesa. “M’encanta aquesta ciutat enamorada de si mateixa”, etziba mentre enfila el Pont de les Peixateres entre turistes d’Instagram, i d’acord, futbolísticament ens han posat una vegada més mirant cap a Cuenca i som tossudament desgraciats, però al costat d’aquesta meravella Florència és una ciutat sense història.

D’aquesta manera, el gironí amant del bon menjar i desconeixedor de qui era Carles Rahola baixa per Ballesteries defensant la independència de Catalunya com un primer pas per separar la província de la resta del Principat i cobrar aranzels als barcelonins, i així, subvencionar el plaer d’escoltar de nou, encara que sigui a segona, un bon ”fill de puta!” a Montilivi: allargant el so de la ella de fill tot marcant la contundència de la p per deixar mig silenciada la u i poder cridar a la darrera síl·laba de l’exabrupte. Un insult amb olor de cigaló que té una direcció genèrica, es crida a ningú en particular i a tothom en general, i en el terreny de la semàntica no té res a veure amb la professió arcaica de la mare del respectable, sinó que està més lligat a la definició del que seria un putrefacte llepaculs amb aspecte de carnisser de discoteca. A més, el bon gironí que ara arriba a les escales de Sant Fèlix i es deixa portar per la temptació d’un gelat amb regust d’adolescència per oblidar les desgràcies del play-off, fa una dissertació de l’ús d’aquesta ofensa com element vertebrador de la societat: tant se val la teva formació acadèmica o els zeros del compte corrent, tots sabem què diem quan ho cridem a l’enemic com els nostres avantpassats ho etzibaren als francesos.

Així doncs, mentre el gironí en qüestió torna cap a casa degustant la soledat dels carrers orfes de matinada, plora en silenci l’enèsim fracàs pel fet de no haver tancat els espais al Rayo i s’excita amb el somni de tornar a fer de Montilivi un estadi de primera amb formes de regional, un temple del diumenge a la tarda amb olor de sofregit, una ofensa a la metrosexualitat futbolística, i és en aquest moment d’estimulació precoç respecte a l’any vinent que pensa que no n’aprendrà mai i que a vegades, només els que tenen una ciutat fantàstica poden suportar una derrota futbolística eterna.