De la Lliga dels mediàtics a la Superlliga
El passat 18 d’abril dotze clubs europeus anunciaven la creació de la Superlliga, una nova competició continental que començaria durant el mes d’agost de l’any 2022. No obstant això, l’oposició frontal de la UEFA, d’alguns governs i de bona part dels aficionats ha provocat la renúncia de nou dels clubs fundadors –els sis anglesos més l’Atlético de Madrid, el Milan i l’Inter de Milà– i l’avortament momentani de la posada en marxa d’aquesta proposta que transgredeix l’ordre establert en el futbol europeu.
Els dies següents a l’anunci, alguns periodistes i opinadors vinculats a diferents mitjans de comunicació (Josep Ramoneda -Ara-, Vicent Partal -Vilaweb- o Marcos Lamelas -El Confidencial-) analitzaren les possibles conseqüències que la Superlliga tindria en les relacions entre Catalunya i Espanya. Tots tres citaven les paraules de Vázquez Montalbán referint-se al paper que la lliga de futbol desenvolupava en la vertebració de l’Estat espanyol gràcies a la rivalitat entre el FC Barcelona i el Real Madrid. El trasllat d’aquest antagonisme a l’àmbit europeu podria representar un cop per a la unitat d’Espanya i un impuls per a l’independentisme català.
Tanmateix, segurament aquesta iniciativa només sigui un pas més per avançar en el procés de transformació del futbol en un espectacle mediàtic globalitzat que s’inicià a les acaballes del segle XX. Montalbán ja ens advertia aleshores que els clubs estaven deixant de banda la seva representativitat política i social per “remodelar-se segons els cànons de poderosos centres financers i mediàtics” (“Fútbol, otra droga de diseño”, El País, 1997). De la mà de Florentino Pérez, un president més preocupat per l’adaptació del club al negoci futbolístic que pel manteniment dels seus trets identitaris, el Real Madrid deixava de banda el seu imperialisme bel·licista o la seva fatxenderia capitolina per abraçar una “amabilitat economicista” (“La mayoría absoluta”, El País Semanal, 2002).
Com a conseqüència d’aquesta nova comprensió del futbol com un negoci publicitari més preocupat pel seu valor econòmic que no pas simbòlic o esportiu, el conjunt blanc incorporava l’any 2002 Ronaldo Nazário, un jugador capaç de vendre qualsevol producte tot i tenir els genolls destrossats. El fitxatge la temporada següent de l’anglès David Beckham, un futbolista atractiu per a un gran nombre de patrocinadors, confirmava l’aposta del club per un projecte econòmic fonamentat en els ingressos generats per la publicitat associada als components del primer equip.
Així, els mitjans de comunicació espanyols introduïren el concepte “jugador mediàtic”, una etiqueta que es referia a la doble valoració de les estrelles del futbol per la seva contribució als resultats esportius i a la venda de productes relacionats amb la seva imatge. A més, la no renovació de l’entrenador Vicente Del Bosque suposava el trencament de la darrera baula que connectava amb el Real Madrid heretat de Di Stéfano i la inauguració d’un nou temps basat en el màrqueting i la globalització que convertiria el club en una superestructura mediàtica equivalent a la CNN (“De Beckham a Ronaldinho, el espectro de jugadores mediáticos”, Interviú, 2003).
Per la seva banda, el FC Barcelona estava immers en un procés electoral amb el qual s’iniciaria el període més brillant de la seva història. Joan Laporta, envoltat d’un gran equip de persones amb una combinació de talent i joventut, seria escollit president amb un projecte modernitzador sintetitzat en l’expressió ‘cercle virtuós’. Un model de negoci basat en el fitxatge de futbolistes de talla mundial que garantissin un augment dels ingressos per patrocinis i un òptim rendiment esportiu per aconseguir títols. Com a representant d’aquesta idea, la candidatura de Laporta anuncià un acord amb el Manchester United pel traspàs de David Beckham. Però el futbolista anglès ja tenia un acord amb el Real Madrid i finalment el Barça fitxà Ronaldinho, el gran artífex del salt qualitatiu –esportiu i econòmic– del club.
Vázquez Montalbán batejà el campionat 2003/2004 com la “Lliga dels mediàtics” i destacà Beckham i Ronaldinho com els màxims exponents d’un nou perfil de futbolista amb un valor afegit relacionat amb els ingressos obtinguts per la publicitat. Tanmateix, en el cas del jugador culer, calia que, a més a més, marqués la diferència en el terreny de joc. La resta d’equips punters també s’afegien a aquesta nova imposició del mercat futbolístic i tractaven de trobar algun mediàtic que generés diners pel club anunciant qualsevol producte (“La Liga de los mediáticos”, El País, 2003).
Gairebé vint anys després de l’inici d’aquesta aposta per la conversió dels clubs de futbol en marques globals representades per jugadors mediàtics capaços d’atraure l’interès d’una audiència planetària, les pèrdues generades per la pandèmia han accelerat la recerca de nous ingressos. El projecte de la Superlliga europea ha posat d’acord el FC Barcelona i el Real Madrid en l’aposta per l’explotació d’un mateix model de negoci. De nou, la seva viabilitat econòmica sembla que passa per augmentar el seu valor mediàtic participant en una competició que atregui més espectadors i compti amb els millors futbolistes. Malgrat que l’assemblea de compromissaris no ha ratificat encara la inclusió de l’entitat culer en aquesta competició, les paraules del president Joan Laporta defensant la seva conveniència confirmen la voluntat d’adherir-s’hi.
Ara ja no són les televisions o els patrocinadors els que posen els diners damunt la taula, sinó empreses vinculades a fons d’inversió que veuen en el futbol un mitjà per enriquir-se. Però, qui pot garantir que els estudis sobre el valor crematístic de la competició s’ajustaran a la realitat? Què passarà si les previsions econòmiques no s’acompleixen i no es poden abonar els 700 milions d’euros promesos als clubs? Tornaran a fer fallida en trobar-se de nou amb una desproporció entre els sous dels futbolistes i els ingressos efectius com ha succeït durant els darrers mesos amb la caiguda de la recaptació per l’absència de públic als estadis?
Potser el problema de la Superlliga només ha estat de comunicació i realment sigui l’única sortida possible a les pèrdues econòmiques i a la davallada de l’interès televisiu pel futbol de les noves generacions. Però en cap cas hauria d’implicar una nova inflació –els clubs gairebé duplicarien els seus pressupostos– d’un esport que ha donat mostres de ser un gegant amb peus de fang. La resposta al terrabastall provocat per la pandèmia no hauria de ser una fugida endavant per tapar forats ni un creixement desmesurat que generi una altra bombolla mediàtica, sinó una oportunitat per repensar el futbol entre tots els agents implicats. És el moment de buscar un model més sostenible que no depengui exclusivament d’un mercat per a qui la passió i la identificació suscitada per aquest esport esdevé una oportunitat més de negoci.