Opinió

cABÒRIES D'ESTIU

MARC BATALLER

La hipocresia del «fair play»

CICLISME SOLIDARI.

Aquests dies hem assistit a un encès debat sobre la importància o no del fair play després que en el Tour, Alberto Contador ataqués Andy Schleck quan el luxemburguès va tenir una avaria. Que si no ho havia d'haver fet, que si s'havia d'haver esperat, que si s'havia vulnerat la noblesa de l'esport. Mare meva quines bestieses. El que va dir la frase més encertada en tot aquest sainet va ser Carlos Sastre. I no la tradueixo al català expressament perquè no hi hagi malentesos. «Estamos haciendo del ciclismo una patraña de niñatos.» Quanta raó! Va ser un espectacle lamentable que Contador fos xiulat al podi després d'haver consumat aquesta gran ¿tragèdia? i pitjor va ser quan el ciclista de Pinto, hores després, va penjar un vídeo en el Youtube demanant perdó. El patetisme va augmentar quan a la pujada del Tourmalet Contador no va disputar l'etapa i la va cedir amablement a Schleck.

Com podeu veure m'indigna aquest sidral. Contador va atacar aprofitant una circumstància qualsevol de l'esport. Tots podem lamentar la mala sort que va tenir Schleck, però d'aquí a dir que l'estratègia de Contador va ser un cop de puny a l'estómac del fair play n'hi va un bon tros. Posaré un exemple hipotètic. Imagineu-vos que en la contrarellotge de dissabte Contador hagués punxat una roda o hagués patit una caiguda absurda. Algú hauria exigit a Schleck que afluixés el ritme, baixés de la bicicleta i es prengués un cafè fins que Contador es recuperés? La resposta és òbvia.

LIPOTÍMIES EN EL FUTBOL.

El futbol és un altre d'aquests esports en què s'abusa massa del famós fair play. Hi ha jugadors que tenen autèntiques lipotímies al mig del camp amb l'única pretensió de tallar el joc rival. Es queixen, es queixen... fins que el contrari tira la pilota fora. Després s'aixequen com si res i continuen ballant per un peu. És per culpa d'aquests jugadors que la filosofia del joc net s'ha pervertit i ha saltat pels aires. Ja sé que paguen justos per pecadors, però crec que quan hi ha un jugador estès a terra, el joc ha de continuar. En tot cas, ha de ser l'àrbitre qui l'aturi i mai els jugadors.

BILARDO, SEMPRE BILARDO.

Els extrems són dolents i aquí és on trobem el mític entrenador argentí Carlos Bilardo, que es passa el fair play per allà on l'esquena comença a perdre el seu nom. El cas més clar el trobem en un partit de la lliga estatal quan El Narigón dirigia el Sevilla el 1993. El massatgista del club sevillà va anar a atendre un jugador rival, que sagnava pel nas. Bilardo va retreure al metge la seva actitud mentre cridava «al rival, pisálo, pisálo», una frase que ja ha passat als annals de la història del futbol.

LA LLUM DEL FUTBOL DE BASE.

Enmig d'aquest panorama tan negre, també s'hi pot trobar una mica de claror. L'esport de base ha de jugar un paper preponderant per intentar revertir aquesta tendència i impedir que es violi l'esperit del fair play. L'exemple el trobem el 2007 quan el llavors entrenador del Barça B d'alevins, Albert Puig, va ordenar als seus deixebles que es deixessin fer un gol per compensar-ne un altre que els blaugrana havien marcat abans arran d'una acció antiesportiva. Puig ara és el nou secretari tècnic del futbol formatiu del Barça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)