Aquests dies hem assis­tit a un encès debat sobre la importància o no del fair play després que en el Tour, Alberto Con­ta­dor ataqués Andy Sch­leck quan el luxem­burguès va tenir una ava­ria. Que si no ho havia d'haver fet, que si s'havia d'haver espe­rat, que si s'havia vul­ne­rat la noblesa de l'esport. Mare meva qui­nes bes­ti­e­ses. El que va dir la frase més encer­tada en tot aquest sai­net va ser Car­los Sas­tre. I no la tra­du­eixo al català expres­sa­ment perquè no hi hagi malen­te­sos. «Esta­mos haci­endo del ciclismo una patraña de niñatos.» Quanta raó! Va ser un espec­ta­cle lamen­ta­ble que Con­ta­dor fos xiu­lat al podi després d'haver con­su­mat aquesta gran ¿tragèdia? i pit­jor va ser quan el ciclista de Pinto, hores després, va pen­jar un vídeo en el You­tube dema­nant perdó. El pate­tisme va aug­men­tar quan a la pujada del Tour­ma­let Con­ta­dor no va dis­pu­tar l'etapa i la va cedir ama­ble­ment a Sch­leck.

Com podeu veure m'indigna aquest sidral. Con­ta­dor va ata­car apro­fi­tant una cir­cumstància qual­se­vol de l'esport. Tots podem lamen­tar la mala sort que va tenir Sch­leck, però d'aquí a dir que l'estratègia de Con­ta­dor va ser un cop de puny a l'estómac del fair play n'hi va un bon tros. Posaré un exem­ple hipotètic. Ima­gi­neu-vos que en la con­tra­re­llotge de dis­sabte Con­ta­dor hagués pun­xat una roda o hagués patit una cai­guda absurda. Algú hau­ria exi­git a Sch­leck que afluixés el ritme, baixés de la bici­cleta i es prengués un cafè fins que Con­ta­dor es recu­perés? La res­posta és òbvia.

El fut­bol és un altre d'aquests esports en què s'abusa massa del famós fair play. Hi ha juga­dors que tenen autènti­ques lipotímies al mig del camp amb l'única pre­tensió de tallar el joc rival. Es quei­xen, es quei­xen... fins que el con­trari tira la pilota fora. Després s'aixe­quen com si res i con­ti­nuen ballant per un peu. És per culpa d'aquests juga­dors que la filo­so­fia del joc net s'ha per­ver­tit i ha sal­tat pels aires. Ja sé que paguen jus­tos per peca­dors, però crec que quan hi ha un juga­dor estès a terra, el joc ha de con­ti­nuar. En tot cas, ha de ser l'àrbi­tre qui l'aturi i mai els juga­dors.

Els extrems són dolents i aquí és on tro­bem el mític entre­na­dor argentí Car­los Bilardo, que es passa el fair play per allà on l'esquena comença a per­dre el seu nom. El cas més clar el tro­bem en un par­tit de la lliga esta­tal quan El Narigón diri­gia el Sevi­lla el 1993. El mas­sat­gista del club sevillà va anar a aten­dre un juga­dor rival, que sag­nava pel nas. Bilardo va retreure al metge la seva acti­tud men­tre cri­dava «al rival, pisálo, pisálo», una frase que ja ha pas­sat als annals de la història del fut­bol.

Enmig d'aquest pano­rama tan negre, també s'hi pot tro­bar una mica de claror. L'esport de base ha de jugar un paper pre­pon­de­rant per inten­tar rever­tir aquesta tendència i impe­dir que es violi l'espe­rit del fair play. L'exem­ple el tro­bem el 2007 quan el lla­vors entre­na­dor del Barça B d'ale­vins, Albert Puig, va orde­nar als seus dei­xe­bles que es dei­xes­sin fer un gol per com­pen­sar-ne un altre que els blau­grana havien mar­cat abans arran d'una acció anti­es­por­tiva. Puig ara és el nou secre­tari tècnic del fut­bol for­ma­tiu del Barça.