Laporta va guanyar les eleccions perquè el soci esperava d’ell la sinceritat descarnada de la roda de premsa de comiat de Messi, o sigui, per la seva capacitat innata de dir les veritats sense filtre, de ser un capità intuïtiu enmig del temporal que afronta el drama a cara descoberta, per la valentia d’afirmar sense eufemismes que el Barça viu a sota un pont ple d’arenes movedisses. Per tant, el soci va votar ser tractat com a adult mentre escopia sobre la doble moral d’una junta opaca suportada pels poders fàctics del país. I per això, no pots estar quatre mesos escampant missatges explícits sobre la continuïtat del teu emblema per fer un canvi de rumb en vint-i-quatre hores i afirmar el que tothom sabia: la casa està en ruïnes.

En aquest punt Laporta s’ha equivocat perquè no ha fet de Laporta i, per primera vegada, ha mesurat les conseqüències personals de l’exposició pública de la veritat quan, de fet, ell no va prometre en campanya la continuïtat de Messi sinó que va garantir fer el possible perquè seguís, i clar, si no ets plenament transparent, els teus detractors et convertiran en esclau d’una promesa que no vas fer mentre, alhora, una part de l’afició es sent tractada d’idiota.

A partir d’aquí, comencem de nou. Volem el Laporta del cas Ilaix i el que prioritza la viabilitat del Barça sobre qualsevol ego, sabent que l’herència dels innombrables ha deixat el club en fallida tècnica i tan sols et queda la sinceritat per salvar un imperi en tancament. En conclusió, si Laporta renuncia a Laporta, la víctima acabarà essent ell mateix: posar vaselina a la realitat només serveix perquè Messi plori mentre argumenta el seu esforç d’haver-se baixat el sou quan realment ha pactat un ajornament, i llavors, tu ets el culpable perquè has estat quatre mesos fent la puta i la ramoneta amb unes condicions econòmiques irracionals per a una entitat que va pel món amb una fulla per fer de tapaculs. Queda escrit: el soci va votar a Laporta i aquest, ha de fer de Laporta, és l’únic camí possible.