Després d’una dècada rutinària en la qual es canalitzava l’amor cap al club mitjançant la seva persona, la marxa de Messi ha dut al divan del psiquiatre una part de l’afició del Barça que està reestructurant on abocar les seves emocions com aliment d’esperança futbolística. No és res que no hagi patit qualsevol entitat centenària, però en aquest cas la neurosi col·lectiva s’ha amplificat per la progressiva partença de Puyol, Iniesta o Xavi, i per la barreja explosiva de Messi com a element final d’una època daurada sumat al fet de ser el millor jugador de la història del club. El llit ha quedat buit i l’amant culer necessita d’escalfor marital per subsistir a l’hivern sense perdre les ganes de viure.

Així doncs, la primera conseqüència d’aquest canvi de paradigma emocional ha estat les expectatives hiperbòliques amb Memphis, que sumades al seu tuit en català han servit per rememorar l’erecció col·lectiva davant un amor a primera vista reservat a les figures històriques del club. En segon lloc, aquesta sacsejada psicològica situa Griezmann en el privilegi de la necessitat, no és l’amant anhelat perquè va fer més de Casanova que de Cyrano, però la recerca d’un nou far deixa entreoberta la predisposició del culer a valorar les declarades d’autoajuda del personatge no binari de Saint-Exupéry. Finalment, no cal ni parlar de la canonització de Piqué, que més enllà del seu símil físic amb el cantant de Manel i de personificar l’aspiració seductora del català de classe mitjana, l’hem erigit com a bandera del soldat que segueix competint a pesar de ser atacat amb búmerangs per directius que no podríem definir com a bona gent.

Fins aquí tot en ordre, el problema arriba quan la darrera conseqüència d’aquesta variabilitat apunta a l’anhel de substituir l’esguard de Messi per una generació de nens que hauran de lluitar contra el nostre desig de repetir una final de Champions com la del 2011, amb Valdés, Piqué, Busquets, Iniesta, Xavi, Messi, i Pedro a l’equip titular, i el Puyol de torn sortint al minut 88 per aixecar la copa.

Calma: Puyol debuta en el primer equip amb 21 anys, Piqué ha de marxar per buscar-se la vida, Xavi explota a l’Eurocopa de Luis Aragonés amb 28, Iniesta als 22 era suplent a París, i en Valdés pren la porteria amb 23 després que en Van Gaal l’enviés a prendre pel sac més d’una vegada.

Per què ho dic? Perquè de la generació de Pedri, Ansu Fati, Nico, Gavi, Demir, i Balde, doncs res, el més gran és Nico amb 19 anys. Repeteixo, 19 anys. Prudència. Seny. Serenor. Són el futur i no els hem de fer malbé perquè necessitem abraçar una causa després de la partida parisenca de Messi. Recordem que ja tenim un lleva del Mini que cercava les petjades del Dream Team i va acabar amb la samarreta de l’Espanyol. No cal tornar-hi. Així doncs, escollim entre Memphis, Griezmann i Piqué, i si no agraden prou, Coutinho amb 20 milígrams d’Escitalopram i dos traguets de ratafia.