Antoine, posa ja la música!
Va arribar a la festa sense plaça ni invitació i durant un temps va deambular pel local amb l’esguard contingut i el rostre arraulit, mirant de reüll les ànimes de la farra i els jutges del dret d’admissió. Les seves qualitats eren objectives i fàcilment defensables amb la visualització de vídeos al respecte: bon moviment de malucs, presència escènica, veu raspada per encarar cançons de Dutronc, vista captivadora i cabells entremaliats per seduir les amants de Saint-Exupéry. De totes maneres, a pesar de la seves habilitats, va quedar coaccionat pels caps tribals de la pista i passava la nit demanant perdó, negant-se a si mateix, amagant-se entre les columnes per no molestar gaire sense deixar de ser absent del tot, i de tant en tant, fugia al seu local de naixement per desfogar-se tot mostrant les raons versemblants de la seva llegenda.
Dos anys després, els directors del sarau han marxat del garatge i tant sols es divisen les deixalles ruïnoses d’una festa tancada per enderroc: restes de garlandes cremades, el terra enganxós, preservatius trencats, ampolles esquerdades, i una olor diàfana d’angoixa tediosa. Tothom es mira i ningú diu gaire res a banda del nou administrador de l’espai, que intenta ressuscitar l’ànim dels assistents amb una sobredosi de carisma en vena, i és aquí, en aquest instant on s’ha d’engegar de nou la bacanal, quan tothom espia de reüll el dansaire simètric, el gigoló de les matinades perdudes, el captivador dels versos sense rima: la víctima dels líders pretèrits de la barraca.
Per això els invitats estan preocupats en veure que de moment segueix dissimulant darrera la columna esperant esdeveniments, quan no costaria res anar a l’equip de música i escollir una cançó qualsevol que trenqués el silenci de la derrota, perquè ell, l’amic Antoine, ha de prendre el paper d’ànima catxonda d’una festa amb vocació de victòria, i si no, que n’entri un altre.