Trobo encer­tadíssim el lema publi­ci­tari per atreure públic a l'euro­peu d'atle­tisme que s'acaba avui a l'estadi Lluís Com­panys. Si ens l'apli­quem com a ele­ment de reflexió abans de par­lar i escriure, segur que farem anàlisis millors. Ara bé, eslògans molt ben tro­bats no sem­pre han tin­gut els efec­tes desit­jats. Per si algú no està con­tent amb l'aspecte de les gra­des –mal­grat que els orga­nit­za­dors ja n'han reduït la capa­ci­tat– tinc una fórmula infal·lible per a la fede­ració espa­nyola, el govern espa­nyol i Espa­nya sen­cera: per­me­tin que els espor­tis­tes cata­lans com­pe­tei­xin per la fede­ració cata­lana i que quan pugin al podi soni l'himne català. Tant se val que fos l'1 d'agost, no hi cabria ni una agu­lla. Paraula.

Alonso és un insidiós, Fer­rari és una casa de bar­rets i Massa és un poca pena al seu país per haver cedit a les pres­si­ons i un inde­sit­ja­ble al país d'Alonso perquè pri­mer no va cedir i quan va clau­di­car ho va fer de manera tan mani­festa que a l'equip i al pilot que denun­ci­a­ven la «cursa mani­pu­lada» de València se'ls ha vist el llautó. Només Massa sap el que va sen­tir, només ell sap si la seva acti­tud al podi era impos­tada o aquells mor­ros li sor­tien del fons del cor. No ho sap ni Alonso ni Dome­ni­cali ni Mon­te­ze­molo ni molt menys tots els que s'han atre­vit a dir-li de tot, fins i tot mal pro­fes­si­o­nal, per no haver exhi­bit un som­riure Pro­fidén en aquell podi de Hocken­heim. Com sem­pre, no me'n puc estar de pen­sar què diran els que ara tro­ben lògic que es fes gua­nyar Alonso el dia que sigui lògic que l'asturià s'hagi de dei­xar superar pel bé dels colors.

Això de les ordres d'equip en un esport on es com­pe­teix cos a cos és tan vell com l'esport mateix i només té dues solu­ci­ons: o són legals –en el ciclisme, on també es roda en grup, no només s'admet, sinó que és impres­cin­di­ble que l'equip tre­ba­lli per al líder– o que cada equip tin­gui única­ment un pilot i que no hi hagi equips B camu­flats que obe­ei­xin con­sig­nes (una uto­pia, vaja). La resta és pura hipo­cre­sia i només ens porta a fla­gel·lar-nos cada cop més recla­mant una puresa que no exis­teix. Men­tre els equips siguin de dos, un s'haurà de sacri­fi­car. En els ral·lis, sense cos a cos, les ordres exis­tei­xen des del dia que els dos pilots d'un mateix equip es juga­ven la victòria en l'últim tram, van aca­bar tots dos abraçats a un arbre i va gua­nyar el ter­cer. Als anys setanta l'inci­pi­ent equip Seat reso­lia les riva­li­tats entre els seus pilots en l'última assistència, amb el sob­tat des­co­bri­ment d'una peça a punt de tren­car-se en el cotxe que anava segon i que exi­gia una repa­ració que sem­pre s'allar­gava i cos­tava una pena­lit­zació. Però si Seat no es podia per­me­tre per­dre el resul­tat, què no ha de pas­sar en el segle XXI. Quan accep­tem que la F-1 (i simi­lars) tenen tant d'esport com d'espec­ta­cle i de negoci, hau­rem fet el pas deci­siu per dei­xar de ser hipòcri­tes. Amb el for­mat d'ara, als equips els és igual qui gua­nyi men­tre es gua­nyi però, és clar, a un dels dos pilots no li és igual que el gua­nya­dor sigui el com­pany.

Javier Faus ens vol fer creure que no només han tro­bat tera­nyi­nes a la caixa forta sinó que el doc­tor Sala i Martín s'ha jugat el pres­tigi pro­fes­si­o­nal i docent que té pre­sen­tant uns bene­fi­cis d'11 mili­ons en comp­tes d'unes pèrdues de 77. La clau de tot és enten­dre que, per molt que sem­bli que els números són el més objec­tiu del món, no és així. Totes dues xifres poden ser per­fec­ta­ment cer­tes. Com pot ser, si hi ha 88 mili­ons de diferència? Només una pista: impu­tar el traspàs de Touré a l'exer­cici pas­sat o al pre­sent suma 30 mili­ons en un cas i els resta en l'altre. O el fit­xatge de Villa. Hi ha qui fa les ano­ta­ci­ons comp­ta­bles quan emet una fac­tura i hi ha qui no ho fa fins que la cobra. S'entén, no? I si dic que si la mateixa empresa audi­tora hagués rebut l'encàrrec de la junta de Laporta, hau­ria pogut treure uns resul­tats dife­rents, per­fec­ta­ment jus­ti­fi­cats comp­ta­ble­ment, no crec que el col·legi de cen­sors jurats de comp­tes em porti al jut­jat. Des­mi­ti­fi­quem les audi­to­ries, que, com en gai­rebé to, s'hi pot fer de més i de menys.