La derrota del Barça contra el Madrid diumenge passat la registrarà la història del madridisme pel fet d’haver trencat una sèrie de 18 triomfs consecutius de les blaugrana. Per a la resta del futbol, però, es recordarà com la causant del debat de l’arbitratge en la lliga femenina. Cinquanta-cinc anys després, Olatz Rivera Olmedo va emular Emilio Guruceta Muro –que el 1970 va sancionar amb penal una acció comesa un metre fora de l’àrea en un Barça-Madrid– i va anul·lar un gol per fora de joc de Graham Hansen que no ho era per un metre. De nou, un metre. Pere Romeu i les jugadores no han deixat de dir-ho però no s’hi han recreat –i els honora– perquè el Barça hauria d’haver resolt el partit abans. Aquest no és el tema que m’interessa avui.

L’endemà mateix era la presidenta de la lliga, Beatriz Álvarez, qui no deixava que s’apagués el foc: “No ens ajuda que tinguem dones àrbitres amb nivell de tercera RFEF”, “Hem de promocionar [l’arribada d’àrbitres] des de la base i no des de l’elit”. Per evolució del relat, de seguida s’arriba a la proposta que mentre no hi hagi prou dones amb nivell per arbitrar una categoria professional, que s’hi posin també els homes.

Té tan poca justificació l’assenyalament d’Olatz Rivera com la de tot el col·lectiu arbitral. Però, a més, tractant-se de futbol, de dones i d’àrbitres, s’ha d’evitar fer ni mig pas enrere si no volem que els neandertals socials que pul·lulen arreu inflin més el pit i vomitin contra el futbol i les dones en els seus abocadors de frustracions. És un món massa sensible per admetre reculades de posició. A les àrbitres se les ha de formar –i si van amb retard, que sigui de manera intensiva–, se les ha d’acompanyar – en lloc de plantar-se i exigir VAR, la presidenta de la lliga especulava amb quin tipus de VAR es podran permetre– i els seus errors s’han de tractar amb criteris professionals però amb equanimitat.

Al cap i a la fi, com és notori, les àrbitres de la Lliga F no disposen de VAR i els fores de joc es valoren a vista, com s’havia fet en temps analògics. L’error en el Barça-Madrid és majúscul perquè a ulls d’una assistent de banda la posició de Graham-Hansen no pot generar cap dubte, però no és res que no es pugui millorar amb entrenament. En tot cas –i sigui dit amb tot el respecte–, el nivell de l’arbitratge de la lliga manté un clar paral·lelisme amb el de la competició, una lliga de dues velocitats que el Barça monopolitza, que el Madrid intenta assaltar des de la distància i que completen 14 equips més que tenen un potencial tan inferior al de les blaugrana –i en menor mesura al del Madrid– que només els poden arrencar algun punt per accident o desídia de les favorites. De talent i qualitat n’hi ha a tots els equips, però depenent en quines posicions a la gespa i a la banqueta estigui concentrat, el rendiment col·lectiu és molt variable i la majoria de partits del Barça acaben tenint un interès competitiu molt discutible. Parlant clar, són un monòleg amb desenllaç escrit que només deixa enlaire el moment en què es produirà. En el conjunt de la lliga, hi ha comptades jugadores que tinguin nivell Barça, però hi són. Hi deu haver poques àrbitres que tinguin nivell per dirigir partits de l’exigència –que cada cop serà més alta– d’un Barça-Madrid, però també hi són. Es tracta que tots dos col·lectius millorin la seva qualitat, si pot ser en paral·lel, en benefici de la igualtat d’oportunitats, de l’espectacle i del gaudi dels que paguen per assistir-hi, que haurien de poder ser més. Mentrestant ens quedarà la Champions.