Laporta i Koeman: Guerra oberta en ple setembre
El llindar entra la misèria i l’escarni públic es travessa a l’abandonar la discussió en com realçar un club en decadència per prendre el debat groguenc sobre el matrimoni tortuós de conveniència entre Laporta i Koeman, un fet graciós quan els protagonistes eren Nuñez i Cruyff en un context d’opulència esportiva, i que esdevé preocupant quan el Barça rep toves contra els grans equips d’Europa, té problemes per tirar endavant contra rivals de segona categoria, o no té diners ni els tindrà pel bombardeig indecent de Bartomeu de firmar contractes a l’alça aplicables després de la seva marxa. Per tant, davant d’aquest context de tancat per demolició, el club s’hauria d’estar preguntant què vol ser de gran en lloc de tenir guerres soterrades pel control mediàtic de l’entitat: unes batalles lògiques quan es tenen triomfs i s’ha de repartir l’egocentrisme del mèrit, però totalment innòcues quan es lliuren enmig del desert on l’aigua és una al·lucinació i l’esperança una via morta.
Arribats aquí, no ens enganyem, la responsabilitat d’aquest canibalisme esperpèntic és de qui va apostar per l’entrenador de Bartomeu quan havia tingut mesos per pensar una alternativa, i clar, l’entitat està al mes de setembre hipotecat tàcticament per un tècnic encantat d’haver-se conegut, i que sospita del president perquè aquest es malfia d’ell per la manca de coherència evident entre el dir a la premsa i el quefer el terreny de joc. De totes maneres, en uns dies d’incerteses absolutes cal trobar la petita llum d’alguna evidència on agafar-se i aquesta és que amb aquesta situació de guerra freda Koeman no pot ser un entrenador de llarg termini, i per tant, durant el trànsit cap a la sortida inevitable es pot perdre, viure sota a un pont, jugar millor o pitjor, però no es pot permetre aquest intercanvi de pulles després de quatre partits oficials, si, quatre partits oficials.