El campionat d'Europa d'atletisme que s'ha disputat a Barcelona ha estat el penúltim exemple de la globalització que ens envolta. No tan sols pel seguiment mundial que ha tingut, sinó també perquè les seleccions que hi han participat han estat un fidel reflex de la barreja de la nostra societat. Emigració forçada per motius econòmics, socials o polítics o simples canvis de nacionalitat –al més pur estil dels fitxatges futbolístics a cop de talonari– han fet que gairebé totes les seleccions presentessin a Barcelona algun atleta que no havia nascut al país que representava.

Tenen raó els que es queixen que els nacionalitzats treuen les medalles als europeus «de veritat»? Tenen raó els que diuen que l'èxit de França i la Gran Bretanya és per als seus nacionalitzats i per als atletes de les seves «colònies»? Amb les dades a la mà, cal respondre amb un rotund no a les dues qüestions.

A Barcelona es van repartir 24 títols i 72 medalles en la categoria masculina i 23 títols i 69 medalles en la femenina. Només dos títols en homes i tres més en dones els van guanyar atletes que no representaven el país on havien nascut. Quatre ho van fer en les mateixes proves, els 5.000 i els 10.000 metres. Els dos masculins van ser per al britànic Mo Farah, nascut a Somàlia i que des dels deu anys viu a Anglaterra. Dos dels femenins, per a les atletes nascudes a Etiòpia, ara turques, Alemitu Bekele i Elvan Abeylegesse. Totes dues van tenir una vida atlètica al seu país d'origen i després van fitxar per Turquia. A més d'aquests títols, nou medalles més en proves individuals (dues en homes i set en dones) i tres en relleus, les van guanyar atletes que en algun moment de la seva vida han canviat de passaport. Sembla evident que la proporció de nacionalitzats que van pujar al podi a Barcelona no pot fer, de cap de les maneres, que ningú mantingui la teoria de la «invasió» dels campionats d'Europa. Perquè, a més, d'aquests deu atletes que van guanyar alguna medalla, cinc van néixer fora d'Europa. Els altres simplement van canviar de país dins del Vell Continent.

Es deuen haver fixat que falta parlar d'una de les campiones que no competeix pel país on va néixer. És un cas que mostra com agafar llocs de naixement i passaports i començar a sumar i restar pot portar a conclusions del tot errònies. La cinquena campiona que falta és Núria Fernández, la madrilenya que va guanyar els 1.500 m i que va néixer el 1976 va Lucerna (Suïssa), filla d'espanyols. Algú amb dos dits de seny pot considerar que Núria Fernández és una nacionalitzada? Més casos. Jessica Augusto va néixer a París, filla de portuguesos; Lisa Ryzih va néixer a la URSS i és a Alemanya des dels quatre anys; Véronique Mang va néixer al Camerun i és a França des dels onze. Totes, i Mo Farah, són nacionalitzades, en el sentit pejoratiu, esportivament parlant, que li donem últimament?

Anem a les seleccions de França i la Gran Bretanya. Dels seixanta atletes de França, tretze van néixer fora de França i cinc més a les províncies d'ultramar. Dels quinze francesos que van guanyar alguna medalla només Mang i Hind Dehiba van néixer fora del territori francès i Christine Arron fora de l'hexàgon. Els que diuen que Arron i els altres atletes nascuts a les províncies franceses del Carib o el Pacífic no són francesos, també pensen que els canaris no són espanyols? O és que la nacionalitat es mesura pels quilòmetres que hi ha entre la metròpoli i les províncies?

Pel que fa als britànics, dels 72 seleccionats, tres homes i una dona van néixer fora de les illes britàniques. A més del ja esmentat Farah, són el subcampió dels 400 metres, Michael Bingham, nascut als Estats Units de pares britànics; el corredor dels 110 m tanques William Sharmam nascut a Nigèria, i la saltadora de perxa Kate Dennison, nascuda a Sud-àfrica. Sharman i Dennison són a la Gran Bretanya des de petits.

És a dir, tretze no nascuts en territori francès en l'equip de França i quatre no nascuts en territori britànic en l'equip de la Gran Bretanya. Els incrèduls que investiguin i veuran que els dos francesos dels obstacles –en la foto– van néixer a Reims i Metz; la campiona dels 200 m, Myriam Soumaré, a París i Philips Idowu, el campió britànic de triple salt, a Londres. Que els seus pares no són caucàsics? Ja ho sé, però ells són tan francesos com la Torre Eiffel o britànics com el Big Ben. I són europeus «de veritat».

I en l'equip espanyol? Doncs hi havia nou no nascuts en la piel de toro. Tres cubans, un etíop, un equatorià, un ucraïnès, un marroquí, una colombiana i la ja esmentada Núria Fernández. La majoria són fitxatges de José Maria Odriozola. El futur, com a França i la Gran Bretanya, és en camí.