Laporta s’està embolicant ell sol
Laporta s’està embolicant ell sol mentre ho fia tot a la seva intuïció, realment prolífica a l’hora de triar entre Mourinho o Guardiola a l’estiu del 2008, però ara mateix aquesta mateixa intuïció té dues mancances notòries: les absències de Johan Cruyff com a veu de la consciència i de Txiki Begiristain com a responsable directe de la secretaria tècnica. Un fet gens menor si pensem en el Laporta de la primera època com un president carismàtic, valent, i personalista, que estava sustentat per una xarxa de coneixement futbolístic que ell executava sense complexos, mentre ara, mantenint idèntiques virtuts a nivell personal, la sensació és d’una certa buidor estructural on tot es fia a la seva veu interior.
Així doncs, no és d’estranyar que s’hagin filtrats noms antagònics entre ells, que l’acomiadament imminent de Koeman passi a ser un suport públic, que la figura de Xavi estigui en dubte perquè no seria un entrenador made in Laporta com fou Rijkaard, i que es posi a sobre la taula Marcelo Gallardo quan no ha entrenat mai a Europa i se li hauria de marcar l’adreça de la ciutat esportiva al GPS. Ras i curt, tot plegat sembla una batalla entre Esquerra i Junts per decidir qui va a la taula de diàleg, un combat delirant perquè les intuïcions són variables si els manca la reflexió prèvia d’una idea ferma del que es vol.
En definitiva, Laporta ha estat el millor president de la història del club i era sobretot perquè sabia qui havia de prendre les decisions que ell tirava endavant amb una fermesa envejable, però ara mateix ens trobem amb un model més proper a la figura omnipotent de Florentino, on es confon responsabilitat amb infal·libilitat, i encara que certament és molt millor tenir aquest perfil que el cagadubtes acomplexat de Bartomeu, ens està portant a un vaivé institucional que fa més mal que qualsevol dels ridículs europeus. Última conseqüència d’aquest fet? Les declaracions ratificant a Koeman quan portes dues setmanes dient que caurà després del Wanda. Res més a dir.