El trial dels Cingles: com vertebrar un territori
Tots els pobles poden trobar quelcom que els faci singulars. Fins i tot aquells més petits, o els que estan situats en racons més amagats del rerepaís. Aquestes singularitats, si s’aconsegueixen explotar amb encert, poden acabar convertint-se en elements identificatius i identitaris d’una comunitat. De fet, la gestió de les identitats és d’aquells aspectes més transcendentals quan ens plantegem entendre com es construeixen les idiosincràsies locals i com els nostres municipis poden trobar actius específics de posicionament territorial i turístic.
L’esport i la naturalesa, o la fusió màgica entre tots dos, han esdevingut d’aquests elements que han ajudat els pobles i viles de Catalunya a donar-se a conèixer i a dotar-se d’identitat. Per això, sembla evident que la recuperació del trial dels Cingles, que s’ha celebrat novament als termes municipals de Gallifa, Sant Feliu de Codines, Sant Quirze Safaja, Sant Llorenç Savall i Caldes de Montbui aquests darrers 16 i 17 d’octubre, és motiu d’orgull per a la comunitat local que l’ha viscut i la nova comissió organitzadora que l’ha revifat. Feia 14 anys que no es feia una prova que, en determinats moments de la seva història, havia estat escrita a consciència a l’agenda dels principals pilots del moment.
Aquesta 36a edició no ha comptat amb primeres espases, però si que alguns dels pilots que corren el campionat del món (Jaime Busto, Pau Martínez, Yohito Takeda, Àlex Canales, Alba Villegas o Berta Abellán) han tornat als darrers contraforts dels Cingles de Bertí per fer equilibris damunt les seves motocicletes mentre admiraven, atònits, la immensitat de la muntanya de Sant Sadurní. Al final del cap de setmana, Pau Martínez va erigir-se com el guanyador, Arnau Farré va fer segon lloc i Jaime Busto va ser tercer.
Possiblement, dels cinc municipis que han acollit el trial, Caldes és el que menys hi té a guanyar. De fet, és més que conegut el posicionament termal de la vila més enllà de l’olor de gasolina que recorre cada cap de setmana els seus senders. Però, pels altres quatre, haver recuperat el trial és quelcom més que una nova activitat de cap de setmana; possiblement s’assimila a un retorn als orígens, un retrobament amb el passat, una oportunitat de mirar esperançadament cap al futur. Perquè, en el mateix moment que la comunitat va saber que retornaven els Cingles, van sortir voluntaris de sota les pedres i veïns que volien tornar a fer de control després de més d’una dècada. Fins i tot, i no totes les proves que s’organitzen tenen aquesta sort, el disseny de la samarreta commemorativa és de l’apreciat escultor Joanet Artigas. És aquí on es veu la vertadera essència d’aquests pobles, el perquè malgrat el temps, els Cingles han estat senyal d’identitat d’aquestes contrades i, sobretot, quelcom que geogràficament els ha unit i els uneix.
De bon matí, al Carles, l’Àlex o al Borja se’ls veia il·lusionats obrint les zones, escopetejats, perquè els pilots ja els xafaven la traçada; a l’hora de dinar, a l’Albert li queia la baba quan l’Oriol, el seu petit de set anys, servia els plats als pilots que feien una parada tècnica davant de l’ajuntament de Gallifa; a en Ramon, que en altre temps havia fet el bèstia corrent el trial amb una sidecar, no li feia por cuinar macarrons o vedella amb bolets per gairebé dos centenars de motoristes comensals i, a tots els voluntaris que feien de control, amb més o menys encert, se’ls notava una clara necessitat de reivindicar la prova perquè aquesta no tornés a perdre’s en la immensitat del temps. Encara que ningú hi pensi, en aquests pobles aixoplugats per Sant Sadurní porten la gasolina a la sang proporcionalment al respecte i estima que tenen cap al seu entorn natural privilegiat. Gallifa, sense saber-se, és dels municipis amb més romànic del Principat.
Per això, recuperar els Cingles també serveix per reivindicar la comunió que hi pot haver entre la disciplina del trial, “un esport d’habilitat” –repeteixen els qui en saben–, i el medi natural. Per molt que ressuscitar aquesta prova hagi comportat haver hagut de negociar, i molt, amb alguns ajuntaments i la mateixa Generalitat de Catalunya. Fa anys que la campiona Laia Sanz ja ho criticava, que mentre durant el cap de setmana els polítics li feien alabances per haver trencat els estereotips de gènere d’un esport tant masculinitzat –per cert, que a les zones dels Cingles va veure’s que té bon relleu–, llavors tenia problemes per poder trobar espais per entrenar entre setmana. Als boscos de pins pinyoners banyats per la riera de Gallifa, o els terrenys més agrestes que arriben als Plans i acaben a Coll d’Ases, sort n’hi ha hagut dels amants del trial perquè determinats camins per on ha corregut la història d’aquesta terra no caiguessin en l’oblit.
En la construcció de les teoritzades “marques de territori” –enteses com aquells dispositius que ajuden a donar personalitat als nostres municipis, comarques o mancomunitats–, l’esport és un actiu essencial. Però si, a més a més, aquest esport realment ajuda a vertebrar geogràficament el territori i ajuda a crear comunitat, la marca encara pren més força perquè deixa de ser un dispositiu artificial per convertir-se en quelcom real, acceptat i utilitzat per aquells qui hi viuen. Concretant-ho, un poble com Gallifa que no arriba als 200 habitants i és el més petit de la poderosa comarca del Vallès Occidental, té molts pocs recursos per erigir-se en referent. Però, si saben mantenir aquesta prova, que torna a ser aclamada popularment, un dia tornaran els millors pilots del món a gaudir de la seva natura, el seu romànic i, per què no, dels esmorzars de forquilla de Can Tiu i la vedella amb bolets del Ramon a la plaça del diminut ajuntament.