Límits salarials i càstigs exemplars
Cada dia que passa, Twitter és un lloc pitjor per tenir reflexions pausades sobre l’actualitat, per entrar a fons a les problemàtiques que afecten el nostre dia a dia. Cada setmana Twitter em cansa més perquè ja no saps si els titulars periodístics tenen sentit o estan fets, simplement, per fer contents a la parròquia i desmoralitzar el rival. El periodisme esportiu n’és un exemple. La informació sobre els moviments del mercat d’hivern de can Barça ha transitat diàriament per les xarxes surfejant pels rumors i les notícies, més o menys interessades, que ajuden a vendre diaris, tenir més clics, generar esperança de canvi –“hem tornat!”– o deixar clar que ja no hi ha res a fer: que el club s’ensorra en la misèria perquè no hi ha calés i no es poden inscriure nous jugadors. La cirereta del pastís, un titular que diu molt, i no diu res. Resava, més o menys: “Haaland vindrà al Barça, si hi ha diners”. Quan la informació entra en el món del condicional és que hem perdut tota voluntat d’enaltir la professió.
No obstant, també Twitter pot ser lloc per plantejar bones reflexions, si un aconsegueix sortir del brogit i el fang. Aquests dies de Reis, una piulada de l’economista Marc Ciria plantejava una paradoxa interessant: per una banda, el Barça és un club que pot sortir als mercats internacionals a buscar finançament, i que n’aconsegueix, però per altra banda té el topall d’un límit salarial imposat per LaLiga, que l’ofega. Després d’anys de gaudir del “cercle virtuós” –fa temporades aplicat amb destresa al Manchester City–, el límit salarial ha acabat esdevenint l’impulsor d’un “cercle viciós” que compromet el Barça, però també acabarà devaluant la competició si no s’aplica una certa racionalitat a tot plegat. Perquè, si bé Javier Tebas escanya el club perquè s’afegeixi a la proposta de CVC i per fer-li pagar la traïció de donar suport a la Superlliga –que les lleis del mercat acabaran justificant, més d’hora que tard–, Tebas es tira un tret al peu prohibint que un club que demostra tenir solvència –que com sabem, no vol dir liquiditat– no pugui fitxar.
Javier Tebas no és Adam Silver, el totpoderós comissionat de l’NBA, ni tampoc el límit salarial de LaLiga és el mateix que el de la NBA o les competicions nord-americanes. El límit salarial de LaLiga és una clàusula de la patronal per evitar endeutaments excessius dels clubs afiliats, mentre que el model nord-americà ha buscat sempre mecanismes que serveixin per millorar la competitivitat de les lligues: entre ells els topalls salarials, però també els draft i la col·lectivització de bona part dels ingressos d’unes franquícies que a la vegada són propietàries de la globalitat del negoci! No és una diferència menor. De fet, aquí una nova paradoxa: l’aplicació ortodoxa que s’està fent del límit salarial a LaLiga no millora la competitivitat del torneig (que hauria de ser l’objectiu real), ja que pot arribar a debilitar en excés actius de la competició que són essencials per a la construcció de marca a nivell global, com passa actualment amb el FC Barcelona.
A curt termini, potser esdevindrà atractiu per l’audiència riure d’un Barça que lluiti a l’Europa League i animar el Sevilla, el Betis o la Real Societat a jugar de tu a tu contra l’encara totpoderós Real Madrid. Per cert, el Madrid ja té el jugador amb més valor de mercat (Vinícius Júnior, 166 milions d’euros), segons el big data generat pel rendiment esportiu i triangulat per CIES Football Observatory. Però, a llarg termini, què passarà?
Els números han ensenyat que el nou acord audiovisual de LaLiga tampoc és tan millor que la negociació anterior. Però, també es fa impossible pensar la subsistència de la competició sense donar satisfacció als gairebé 350 milions d’aficionats que el Barça té al món, segons l’informe d’Euromericas Sport Marketing (2016), o la no aposta per tornar a tenir entre els grans del futbol espanyol els qui avui en dia podrien reemplaçar la rivalitat Messi-Ronaldo: Haaland contra Mbbapé. L’actual aplicació que es fa del límit salarial a Espanya, fixem-nos-hi, acaba per debilitar la primera marca futbolística del món –segons el rànquing del 2021 de la revista Forbes–, una organització que a la vegada ha demostrat que és solvent gràcies al refinançament que ha tingut, la rebaixa de la massa salarial ja aplicada i la capacitat dels seus actius per generar ingressos a llarg termini (com l’Espai Barça).
El Barça té molts deures per fer i ha de pagar la penitència d’haver suspès en l’art de la compra-venda de jugadors. Però, tinc la sensació que volem fer pagar a l’actual Barça pels mals de tots, aprofitant a més a més que la mateixa organització té una tendència autodestructiva cada vegada que s’enfronta a una crisi institucional.