L’EDITORIAL
Espai Barça: el ser o no ser
Pel Barça, disposar d’unes instal·lacions del segle XXI, atractives i confortables per als espectadors i amb múltiples espais comercialitzables, és la diferència entre el sí o el no; entre ser o no ser; entre intentar mantenir l’ancestral i preuat model de club associatiu o rendir-se a una oferta de compra i passar a ser propietat d’un oligarca o d’un estat, amb totes les consideracions esportives, socials, nacionals i ètiques que s’hi vulguin fer.
La necessitat de l’Espai Barça forma part d’un consens molt generalitzat. Però de l’assemblea avortada diumenge passat també se’n desprèn que el moment de desplegar grues i maquinària és font de controvèrsia. I com que posar en joc una operació financera de fins a 1.500 milions no és una qüestió menor en un club que ja en deu 1.350, l’assumpte mereix el debat d’arguments i el vot reflexionat que la pressa de diumenge passat li negava.
Sigui com sigui, el Barça no es pot permetre cap més dilació en la presa de decisions. És més, amb el respecte que correspon cap a les posicions més prudents, no és moment d’espantar-se i frenar sinó de tenir la determinació per arrencar l’Espai Barça fent la previsió per si cal modular el ritme durant els gairebé quatre anys que passaran entre l’inici de les obres i l’estrena del nou Camp Nou, amb el nou Palau Blaugrana i el Campus Barça en paral·lel.
Recuperant la terminologia de Laporta, el repte és convertir en virtuós –més oferta d’espais i serveis és igual a més ingressos– un cercle que ara és viciós: com més tard es comenci, més tard s’acabarà, més tard arribaran els ingressos atípics, més retard a tornar a posar-se a nivell dels grans clubs...
Si no està en discussió el què i no hauria d’estar-ho el quan, queda concretar el com. De demà no passa, o no hauria de passar. En aquest sentit, hauria de fer reflexionar un fet que ha passat de puntetes. Ahir el club va organitzar una sessió informativa adreçada als compromissaris per facilitar material i fer més fluïda l’assemblea de demà. Dels 4.457 amb dret a assistir-hi, n’hi van anar 7. Hi havia més directius i executius que assistents. Se’n poden fer interpretacions diverses. La més benèvola, que tot ja va quedar explicat, debatut i entès diumenge passat, només a falta de votar. Seria més preocupant acceptar que el compromissari a qui li toca ser-ne no té un interès especial ni tan sols quan es tracta un tema tan nuclear com aquest (la xifra d’assistents diumenge passat va en aquesta línia). O pitjor encara, que el compromissari creu que la junta ho té tot manegat i que no val la pena escarrassar-se, un plantejament que portaria implícita la renúncia a exercir els drets com a propietaris del club i que donaria la raó als que només veuen futur al Barça com a SAE.