L’EDITORIAL
Quartararo, motiu d’orgull català
En absència de campions del món catalans, el títol de MotoGP de Fabio Quartararo és una nova oportunitat perquè el motociclisme i, en general, l’esport català, refermi i en alguns casos revitalitzi els esforços dels programes de formació. En el cas dels esports de motor, els de quatre rodes estan en hores molt baixes –també pel seu alt cost–, tot i que els resultats obtinguts no són menors, i el títol de l’IndyCar d’Àlex Palou n’és l’exempple més proper. Els de dues rodes no haurien de seguir el mateix camí tot i que en els últims anys no hagi tingut continuïtat la prolífica fornada de pilots nascuts entre el 1989 i el 1996 que han marcat l’última dècada en el mundial. Persistir i no defallir és la primera part de l’èxit. Tornant a les quatre rodes, els ral·lis, abans patrimoni de britànics i escandinaus, són ara monopolitzats pels pilots francesos. La raó bàsica és l’existència d’un potent, ben estructurat i ben dotat programa de suport de la federació francesa d’automobilisme.
De la quantitat en surt la qualitat, i si el pare de Fabio Quartararo ho va veure clar i es va sacrificar fent quilòmetres i quilòmetres perquè el seu fill competís a Catalunya contra 30 pilots bons enlloc de guanyar títols a França sense rival, amb més motiu els responsables de l’esport català haurien d’assumir com a obligatori mantenir els programes de promoció. Que no només consisteixen a acompanyar durant uns anys els pilots que despunten, sinó també a configurar uns campionats atractius com a reclam per a joves de tot arreu, com han estat en els últims anys. La PromoRACC i el Campionat Mediterrani de Velocitat van formar la base d’una piràmide ben estructurada de la qual han sortit la majoria dels campions del món dels últims anys. També Quartararo, que no és català però que ha encarrilat aquí una trajectòria que ha acabat amb el màxim èxit que pot assolir un pilot en moto.
El títol de Quartararo té un altre element d’anàlisi que crida l’atenció. El pilot de Niça va completar amb èxit i títols tota l’etapa formativa, però en el mundial havia passat gairebé de puntetes per Moto3 i Moto2, i no se’n pot buscar la causa en la falta de mitjans dels seus equips. Simplement, el francès és un exemple més que tots els esportistes necessiten un temps, el seu temps, per posar en ordre tots els factors que els poden convertir en guanyadors. Per sort, algú (Yamaha) va creure en ell i Quartararo ha pogut desmentir la teoria que per saltar a la categoria reina s’ha d’haver guanyat en Moto3 (només hi va fer dos podis) i Moto2 (una victòria i dos podis). No és el primer que ho fa, però segurament cap cas precedent ho havia demostrat amb tanta rotunditat.