Ni Puigdemont ni Junqueras, l’enemic serà Xavi
Escoltar l’entrenador del Barça parlant català no és essencial però és un complement gratificant en dies de lluita per les evidències lingüístiques i, evidentment, no és garantia per salvaguardar el present esportiu però vertebra l’entitat amb el seu passat, amb les raons de ser d’un club condemnat després de la Guerra Civil a dilapidar la senyera i a castellanitzar el seu nom sobre la tomba d’un president assassinat.
Així doncs, en uns anys de feliç internacionalització és important explotar la marca Barça des dels orígens d’un club amb l’esguard clavat a la necessitat de recordar qui som com a país. Per això, davant d’aquest fet, l’arribada de Xavi té un plus identitari que serveix per reivindicar el significat real del més que un club: el del Barça com element vertebrador d’una societat catalana compromesa amb les llibertats, no amb la independència com vomiten els obtusos de la central lletera, sinó amb un concepte de democràcia compartit per les diferents etapes històriques de l’entitat i que poc té a veure amb jugar amistosos a l’Aràbia Saudita.
A partir d’aquí, els mateixos que dilapiden Luis Enrique per no ser prou espanyol ens sortiran amb el discurs de política i futbol, per tant, és lògic que davant d’aquests nostàlgics de l’aviram, la trempera de l’afició sigui hiperbòlica quan arriba a la banqueta un Xavi, un Guardiola o un Vilanova: entrenadors que celebren els gols en català, ploren la derrota en català, i al final, entenen el Barça com l’aficionat que entrellaça els èxits del Barça amb el poc provenir d’una Catalunya en bella decadència.
En conclusió, agafeu-vos fort perquè des de Madrid oblidaran el Xavi de les eurocopes i mundials per atacar sense dilemes morals el Xavi cosí de Guardiola, el Xavi que sap què diu quan parla del Barça, el Xavi que passarà a ser l’enemic a batre per personificar el que ells consideren un problema. Serà divertit. Comença l’espectacle.