Roma no paga traïdors i Munic no té clemència pels dèbils, els espera amb l’esguard ensangonat i l’anhel de venjança del que enyora reverències europees per la seva excel·lència a l’hora de destruir els rivals sense preàmbuls: la mort és més ràpida amb una ganivetada seca a la jugular.

En aquest context de feres assedegades arriba el Barça pres per la vulnerabilitat d’una gasela sense ofici enmig de la sabana, amb el vestit de vell aristòcrata deambulant sense rumb pels nous líders emergents del continent, sabent que la manera de sobreviure a l’Allianz és fugint del cos a cos com si fos un Jerry sense experiència escapolint-se d’una legió de Toms ratoners.

A partir d’aquí, ignorant el 70% de victòries del Bayern en el seus enfrontaments contra el Barça com un element més de l’esperit destructor dels bavaresos, el Barça ha d’aspirar a ser el Barça enmig de l’infern, a morir amb l’orgull de mirar-se el mirall pensant que ha valgut la pena intentar-ho, o sigui, prenent-se l’experiència a la trituradora com el darrer episodi on el rival impartirà la mesura del mal segons els seu anhel destructor.

Així doncs, quan deixem Munic a l’esquena amb el gest ombrívol s’ha de fugir de les temptacions destructores de buscar retrets a una banqueta en pretemporada, o en uns joves en edat de gaudir de les segones parts mentre maduren a l’ombra dels líders. O sigui, passi el que passi, Munic no ha de ser la tomba de res, perquè Munic sempre serà el nostre passeig per l’Englischer Garten parlant del futur mentre una neu tendre es fonia sobre els nostres caps, i qui sap si el Barça, desafiant la lògica més lògica de les lògiques hagudes i per haver, aconsegueix prendre les millor virtuts d’una gasela jovenívola i surt de la sabana convençut que algunes gaseles, amb el temps, poden convertir-se també en lleons indomables.