Xavi està recuperant la identitat futbolística del Barça posant el focus en un camí que havia quedat amagat entre esbarzers, i ho fa sense complexos, sense por, matant l’esclavatge del curt termini que ens ha portat a la deriva. No serà fàcil perquè parteix de sota zero però per primera vegada amb anys hi ha un relat creïble i sobretot, la recuperació de la vella fórmula d’estructurar l’equip amb gent de casa educada en la secta i la complementarietat de tres o quatre talents de fora. Tenim el primer, falta el segon, i aquesta és la feina principal de Laporta: donar-li a Xavi els Ronaldinho i Eto’o de torn que acaben fent que la idea sigui guanyadora del tot.

Mentrestant, durant el camí del retorn toca gaudir de nits com la del Pizjuán, on els joves es rebel·len en un escenari de primera categoria perquè se senten els soldats predilectes de l’entitat: els escollits per aixecar el cadàver i fer-lo caminar de nou. Per això és de justícia exigir un Camp Nou ple que consolidi l’esforç del Dream Teen (els va batejar així ahir a twitter en Jordi Ferrón), perquè si no fos per aquests nanos i l’arribada de Xavi estaríem en un dels moments més complicats de la història, i ara, encara que numèricament seguim perduts en la mediocritat, podem discernir perfectament el rumb que ha agafat el club, és més, tots ho coneixem perquè ja ho hem viscut: tenim la certesa de saber on estarem d’aquí dues temporades si se segueix amb fermesa el camí marcat i sobretot, es fa la neteja necessària al vestidor per reomplir-lo amb les peces adients.

Així doncs, l’afició ha de ser partícip d’aquesta construcció que per primera vegada fa trempar a la part del barcelonisme que encara ha d’entendre la bogeria de fitxar Paulinho dient que Guardiola feia jugar Keita en els partits de Champions, ignorant completament l’essència de tot plegat: Keita jugava perquè tocava la pilota de conya, i Paulinho fou la personificació d’un club que el Dream Teen i Xavi estan salvant de l’abisme.