L’EDITORIAL
El darwinisme futbolístic
El Barça no és on voldria ser, però és on li toca ser. La llei del més fort és implacable i el nivell futbolístic s’obstina a situar tothom on li correspon, amb els matisos que es vulgui.
El Barça voldria ser als vuitens de la Champions, als quarts de la copa i també voldria ser campió o com a mal menor, subcampió de la supercopa. Res d’això s’ha acomplert i Xavi s’ha de concentrar en l’eliminatòria d’Europa League contra el Nàpols i en una lliga en la qual no està lluny dels objectius de mínims a condició de no fallar en partits com el de demà a Mendizorrotza.
Haver quedat fora de la supercopa i de la copa té dues cares. La desagradable, que eren les dues competicions a priori més assequibles i que aquestes eliminacions fan mal perquè són com recaigudes d’una lesió i quan la ferida és tendra, qualsevol entrebanc fa patir més. Però hi ha una part positiva. El Barça es pot concentrar en dues competicions. L’Europa League i la lliga exigeixen estratègies diferents. La lliga colla però no ofega perquè no hi ha un desenllaç imminent. L’Europa League exigirà esforç màxim puntual d’aquí a tres i quatre setmanes. El Nàpols és un dels tres o quatre rivals de més nivell que queda en un torneig en el qual el Barça i el Borussia de Dortmund són els equips amb més cartell.
Però de la mateixa manera que el Barça es pot concentrar en dues competicions, l’exigència per no fallar-hi també s’incrementa i s’amaneix amb la necessitat de resoldre l’afer Dembélé –li queda una setmana escassa per triar caixa o faixa–, d’estructurar un treball de millora col·lectiva i individual amb els jugadors amb els qui es compti i d’abordar la nova recaiguda d’Ansu Fati d’una manera diferent, com un problema mèdic que s’ha d’atacar no només des de la medicina sinó des de totes les disciplines.
Tot i que la selecció natural l’hagi condemnat dues vegades en una setmana, el Barça no és on era fa dos mesos. Hi ha una diferència substancial entre les eliminacions de la supercopa i la copa amb el passat. Ara, el Barça hi va, hi va i hi va. S’hi rep un cop, no es resigna ni es deixa anar, s’hi torna. I té fases de futbol molt promedores. Simplement hi ha rivals que són superiors en una faceta i la poden imposar. El Madrid té un poder a l’àrea superior i un grau de confiança incomparable. La pressió alta que fa l’Athletic és tan asfixiant –i a San Mamés empès pels seus, l’aconsegueix mantenir– que les possibilitats de col·lapsar mentalment els rivals són molt elevades, i més si aquest rival encara té dubtes i desajustaments com els blaugrana. És innegable que el partit de copa representa una frenada en la idea col·lectiva que va exhibir el Barça en la supercopa contra el Madrid, però aquestes dents de serra –per res una muntanya russa– són característiques dels equips en construcció.