El partit de dissabte deixa un cadàver a terra; el Sevilla i el que representa l'entitat andalusa com a potencial rival directe en la lliga. Se sospita que la lliga tornarà a ser cosa de dos. Mal senyal per vendre el producte com una cosa gran. A Anglaterra continuen els quatre grans clubs dels últims anys (Chelsea, Manchester United, Arsenal i Liverpool), entre els quals s'hi vol ficar el Manchester City, i fa patxoca que una lliga pugui tenir un mínim de cinc aspirants en l'arrencada.

Aquí, la cosa fa la pinta dels darrers anys. No és que sigui dolent, però potser molts aficionats perdran interès en el campionat en què el Barça i el Madrid estan cridats a tornar-se a quedar sols abans d'arribar a la desena jornada.

L'Athletic Club fa anys que s'ha convertit en un equip amb aspiracions per jugar la UEFA o a evitar baixar de categoria. L'Atlético de Madrid continua sent un equip poc o gens competitiu, incapaç de tenir paciència durant uns quants anys per muntar un bloc que a curt termini pugui lluitar per la lliga. El València, desnonat en els darrers anys, perd pistonada al camp, és inestable a les oficines i els comptes ofeguen l'entitat, per a la qual la construcció del nou estadi continua sent una quimera. Ens quedava el Sevilla, el veritable gran de la segona filera que els últims anys ha meravellat també per haver jugat un bon futbol, que no dubta ni un minut a vendre les seves estrelles potencials si hi ha una oferta que fa venir salivera. Perduts en la memòria tenim l'Espanyol, el Betis (a segona), la Real (ha pujat aquest any), el Dépor, etc., dels quals no s'espera més que es treguin els ulls entre ells en la meitat de la taula.

I, al marge de tots aquests equips, el Barça i el Madrid. Per als seus seguidors no hi ha res de preocupant en el panorama, ja que tenen cobertes les seves exigències, amb grans jugadors i tots els objectius i somnis per realitzar. Feta aquesta excepció, es pot plantejar que l'interès per la lliga comenci a qüestionar-se?

Un escenari semblant va passar al final dels vuitanta i al començament dels noranta, quan en onze temporades el Madrid va guanyar sis campionats i el Barça, cinc. La sensació era que tots dos estaven per sobre de la resta, però la diferència no era la que es planteja ara mateix, un fet molt semblant al que es viu en una crisi, en què els pobres cauen un mica més al pou i els rics reforcen la seva supremacia.

El que tenim ara és que sembla difícil que, per pressupostos i situació econòmica en l'escenari mundial, els dos equips grans perdin aquesta condició de dominadors i que els que van al darrere puguin ni tan sols acostar-s'hi. Si l'un afluixa, guanyarà l'altre, però no un tercer. Aquesta és la por que realment es pot entendre com a acceptable. Quan el Madrid va guanyar cinc lligues seguides al final dels vuitanta, no sempre estava el Barça com a segon. I en les quatre del dream team seguides, no era el Madrid el que pressionava. Ara sí. Però el pitjor és que la pel·lícula que es va veure el curs passat pot tornar a succeir. Avorriment? No ho sé, però que pot començar a perdre's l'interès, sí. Alguns clubs plantegen renegociar els contractes de televisió per treure'n més diners i poder mantenir les estrelles. No està mal plantejada aquesta solució, però caldria negociar-ho amb els grans, que de cap manera voldran un tercer convidat i, fins i tot, poden amenaçar amb jugar una lliga europea i marxar de l'espanyola, fet poc o gens probable.

Potser els diners, al cap i a la fi, no són l'última oportunitat per igualar el campionat. Amb fornades de bons jugadors del planter, apostant per ells de veritat, qui sap si això generaria una altra dinàmica en comptes de malbaratar milions en estrangers de dubtós nivell. Tot és posar-s'hi i atrevir-s'hi. El Barça, en aquest sentit, és el model.