Queralt Borràs

Té dret, un català, a treure el cap al món? Es veu que no, si no hi surt pen­jat pel coll amb la ban­dera espa­nyola. El tri­omf inter­na­ci­o­nal (inter­na­ci­o­nal de debò?) aquests dies (i copio els seus cognoms de la Viquipèdia i de pàgines ofi­ci­als dels seus esports per res­pecte i con­ven­ci­ment del dret de tot­hom a iden­ti­fi­car-se com li dicti la consciència, per l’auto­cen­sura ins­tau­rada i per pro­var d’evi­tar -i és sar­casme- els embats dels supre­ma­cis­tes del cas­tellà impo­sat com a llen­gua, per damunt de tot, naci­o­nal espa­nyola) d’Alèxia Pute­llas i Segura, de 28 anys, en fut­bol; Paula Badosa Gibert, de 24 anys, en tenis; i Que­ralt Cas­te­llet i Ibáñez, de 32 anys, en surf de neu, han coin­ci­dit, set­mana amunt, set­mana avall; dia amunt, dia avall, i amb hores gai­rebé simultànies amb un altre número del mateix espec­ta­cle for­ma­tiu pro­ta­go­nit­zat, també, per una dona: el de Laura Borràs i Cas­ta­nyer, de 51 anys, Molt Hono­ra­ble (ho porta el càrrec) pre­si­denta del Par­la­ment de Cata­lu­nya.

Que totes qua­tre siguin dones és, pot­ser, l’únic tret que el català d’arran de terra pot com­par­tir-hi amb orgull sense la por del ser­vent de rebre del senyor o dels seus acòlits una solemne fue­tada. La lluita, l’esforç, les tra­ves supera­des fins arri­bar on són, què volen que els digui, no em fan ni més fred ni més calor que moltíssi­mes més d’altres de les meves veïnes i veïns que no sal­ten als titu­lars del veri­ta­ble sis­tema edu­ca­tiu, que avui ja és el Mass Media Sys­tem. Més aviat, tanta hagi­o­gra­fia i lloança me les fa antipàtiques -deu ser que les san­tes i les prin­ce­ses de les estam­pes sem­pre solen sor­tir tara­des o que la meva experiència està enor­me­ment allu­nyada del comú que toca més de peus a l’asfalt que no pas a terra.

El cas és que tant les unes com l’altra s’han sotmès, amb més o menys esti­ra­bots, resig­nació o con­cor­dança a l’estat de la qüestió sense la lliçó de Pau Casals a les Naci­ons Uni­des. Són opor­tu­ni­tats per­du­des no sola­ment de vin­di­car, sinó de ven­dre el pro­ducte, elles que en saben tant, del poder de la imatge i ella, de les parau­les. Tant les unes com l’altra, reconèixer que són cata­la­nes dins d’Espa­nya, per con­for­mi­tat o per rebel·lia, com els dicti lliu­re­ment i res­pec­tu­o­sa­ment la dig­ni­tat o la consciència, ens hau­ria ser­vit de més que no pas aquest posat “Per a ofre­nar noves glòries a Espa­nya”, com resa l’himne ofi­cial de la Comu­ni­tat Valen­ci­ana o de la Cata­lu­nya amb què ens esca­nyen.