Queralt Borràs
Té dret, un català, a treure el cap al món? Es veu que no, si no hi surt penjat pel coll amb la bandera espanyola. El triomf internacional (internacional de debò?) aquests dies (i copio els seus cognoms de la Viquipèdia i de pàgines oficials dels seus esports per respecte i convenciment del dret de tothom a identificar-se com li dicti la consciència, per l’autocensura instaurada i per provar d’evitar -i és sarcasme- els embats dels supremacistes del castellà imposat com a llengua, per damunt de tot, nacional espanyola) d’Alèxia Putellas i Segura, de 28 anys, en futbol; Paula Badosa Gibert, de 24 anys, en tenis; i Queralt Castellet i Ibáñez, de 32 anys, en surf de neu, han coincidit, setmana amunt, setmana avall; dia amunt, dia avall, i amb hores gairebé simultànies amb un altre número del mateix espectacle formatiu protagonitzat, també, per una dona: el de Laura Borràs i Castanyer, de 51 anys, Molt Honorable (ho porta el càrrec) presidenta del Parlament de Catalunya.
Que totes quatre siguin dones és, potser, l’únic tret que el català d’arran de terra pot compartir-hi amb orgull sense la por del servent de rebre del senyor o dels seus acòlits una solemne fuetada. La lluita, l’esforç, les traves superades fins arribar on són, què volen que els digui, no em fan ni més fred ni més calor que moltíssimes més d’altres de les meves veïnes i veïns que no salten als titulars del veritable sistema educatiu, que avui ja és el Mass Media System. Més aviat, tanta hagiografia i lloança me les fa antipàtiques -deu ser que les santes i les princeses de les estampes sempre solen sortir tarades o que la meva experiència està enormement allunyada del comú que toca més de peus a l’asfalt que no pas a terra.
El cas és que tant les unes com l’altra s’han sotmès, amb més o menys estirabots, resignació o concordança a l’estat de la qüestió sense la lliçó de Pau Casals a les Nacions Unides. Són oportunitats perdudes no solament de vindicar, sinó de vendre el producte, elles que en saben tant, del poder de la imatge i ella, de les paraules. Tant les unes com l’altra, reconèixer que són catalanes dins d’Espanya, per conformitat o per rebel·lia, com els dicti lliurement i respectuosament la dignitat o la consciència, ens hauria servit de més que no pas aquest posat “Per a ofrenar noves glòries a Espanya”, com resa l’himne oficial de la Comunitat Valenciana o de la Catalunya amb què ens escanyen.