Quan el soci va votar en massa Laporta coneixia la naturalesa del personatge en la seva globalitat, i per tant, sabia de la impossibilitat de separar el Laporta personalista del Laporta audaç, el Laporta excloent del Laporta valent, el Laporta hiperbòlic en les formes del Laporta purità de l’estil. En definitiva, el soci tenia constància de la complexitat del pack Laporta i de les contradiccions evidents de la seva obra de govern: mentre el club pateix desestabilització institucional per la sortida del CEO, doncs res, el primer equip recupera la identitat futbolística perduda durant els anys més foscos de Bartomeu.

Això és Laporta, no enganya, no s’amaga, no s’agenolla davant els poders fàctics de la plantilla, ni riu les gràcies als periodistes amb ganes de cobrar per netejar la reputació de presidents mediocres, però alhora, aquest caràcter visceral amb l’entorn condueix a terratrèmols causats per un govern d’arrel populista que hauria de ser impensable en la política però –no ens enganyem– és efectiva en un món de simplismes mentals com el del futbol. En definitiva, Laporta és l’amic fatxenda que després de tres copes diu que fotrà neteja a l’empresa i l’endemà al matí, quan tothom intenta sobreposar-se a la ressaca, ell es posa al despatx per aplicar les promeses de la nit anterior sense por d’equivocar-se: mite per uns, botxí pels altres.

A partir d’aquí, doncs, és lògic que tingui enemics, però seria de justícia que els detractors del cigalerisme com a mode de governar el Barça reconeguessin que, a pesar dels errors evidents durant aquest primer any de mandat, el joc del primer equip ha tornat al punt de partida on el va deixar Laporta quan va marxar fa deu anys; i no, no val dir que el mèrit no és de Laporta perquè evidentment el president no entrena però el president decideix qui entrena.