L’EDITORIAL
Com fer compatible Haaland i les renovacions
Que del dit es passi al fet en les negociacions per renovar jugadors en depèn la fortalesa del segon mandat de Laporta, és a dir, la pròxima dècada del Barça, la solidesa del nou projecte i la seva extensió en el temps. Que l’oferta de renovació a Araujo, Gavi, Dembélé, Sergi Roberto... sigui una i es mantingui inamovible pot veure’s com una falta de cintura que tindrà algun cost en forma de jugador que s’escaparà. Però –i això només s’entendrà amb la perspectiva que donarà el temps– aquesta fermesa dotarà el club de capacitat de dominar la seva pròpia salut esportiva i financera, just el que ha faltat en els últims anys. No sempre s’aconsegueix preveure i controlar el final d’un cicle esportiu i s’ha d’acceptar com una variable més, però el que no es admissible és la pèrdua de control de la situació per haver emprès una fugida endavant que sempre acaba amb grans disgustos i, a vegades, amb danys irreparables.
Haaland menja a part com ho feia Messi, i si vols el millor al teu equip has de guanyar la partida als altres que pensen que el millor ha de ser per ells. La resta de jugadors ha de decidir si s’ajusta a una escala salarial –que és la que permet mantenir el control– en nom de continuar en un equip potencialment campió o se’n va a l’aventura de guanyar més diners a curt termini corrent el risc d’haver de tornar al cap de pocs mesos cedit a un club de segon nivell. Per qui no trobi l’exemple, Ilaix Moriba.
El cercle virtuós i el cicle guanyador el van iniciar Laporta i Rijkaard, el va sublimar Guardiola i el va estirar fins a una dècada Luis Enrique. Si en temporades posteriors el castell va resistir i no es va desplomar va ser bàsicament perquè hi havia un jugador d’una dimensió tan extraordinària que era capaç de sostenir un equip sencer, de camuflar les seves debilitats i tapar totes les esquerdes.
L’origen de l’esfondrament està detectat i s’han posat els mitjans per corregir-lo. La reconstrucció del segon mandat de Laporta és més complexa perquè, a diferència de l’ocàs de l’etapa Rijkaard –futbolístic i prou– ara també s’ha de revertir una crisi financera i institucional sense la qual el Barça aniria a la subhasta de Haaland sense complexos. En canvi, ha de fer mans i mànigues –com l’oportú viatge de Xavi a Alemanya per veure’s amb el jugador– perquè la broma no marxi més enllà de les quantitats assumibles. Malgrat tot, només es podrà entrar en la pugna per una gran estrella si no es transgredeixen les regles de contractació per a la resta de la plantilla.