El Barça no és de ningú perquè és de tothom
Quan la inseguretat personal es barreja amb un complex nociu per manca de carisma, i s’acaba d’apuntalar amb una obsessió malaltissa per recollir els llorers de la història mentre es té un pànic angoixant d’una hipotètica reprovació pública, surt el perfil perfecte del president errant que transita per la brillant crònica d’El llegat enverinat de Bartomeu escrita per la periodista Marta Ramon, un llibre necessari per dibuixar els límits de l’època més fosca del Barça contemporani que ha deixat els anys de Joan Gaspart com un mala tarda.
L’entorn periodístic del Camp Nou, imitant la lògica comercial de les cròniques medievals dels comtes catalans, tendeix a omplir les llibreries d’obres temàtiques durant els anys gloriosos del club, amb reculls de fotografies, vivències, mirades singulars i records mitificats dels protagonistes, sabent que el públic gaudeix rebolcant-se una i altra vegada pels llorers de la victòria. Per això són necessàries les cròniques que parteixen d’una fiscalització noble d’aquells anys en què el model se’ns anava desfent a les mans, i en què es va pervertir el llenguatge per utilitzar-lo en benefici d’un politburó hermètic que va portar el club a la ruïna absoluta: Urgeix més el no oblit davant la mala gestió que la pervivència caduca del triomf.
Així doncs, salvant les distàncies d’època i de gènere concret, el llibre de Marta Ramon m’ha fet recordar les hores passades durant el meu quart d’ESO llegint a classe Del genio al mal genio de Ramon Besa, un recull dels seus articles situats al final del nuñisme en què es feia un exercici encomiable de cirurgia mil·limètrica per mostrar les entranyes d’un club maniqueu entre els personalismes de Cruyff i Nuñez, un dualisme latent a dintre l’entitat que ha podrit durant anys les obres de govern de certs presidents acomplexats per no gaudir dels favors mediàtics de Cruyff, fent que sovint, tal com explica Marta Ramon, es governés més en contra que a favor de. En fi, tot el que sigui recordar a la llotja que el Barça no és de ningú en concret perquè sempre ha estat de tothom en general, és motiu de celebració, i ara que les coses comencen a anar millor, la celebració és doble.