“Imaginem-lo com un ou de serp que esdevé perillós després de ser incubat. Cal, doncs, matar-lo a dins la clova”, diu Brutus al seu criat Luci al començament de la primera escena del segon acte de Juli Cèsar, de William Shakespeare, segons la traducció que Salvador Oliva va fer per a TV3 el 1984.

La imatge, que pot remetre’ns a la frase feta de la impossibilitat de fer una truita sense trencar els ous, que tants maldecaps va portar al regidor vigatà Joan Coma, és tan radical (i injusta, en el cas romà, afanyem-nos a dir, per poc respectuosa amb la cadena tròfica) com la resposta ben ajustada a les circumstàncies que el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, va engaltar, segons els diversos testimonis, als feixistes encapçalats per Carmen Polo de Franco, el general José Millán-Astray i el bisbe Enrique Plá presents al paranimf de la seva universitat en l’acte d’inauguració del curs el 12 d’octubre del 1936, quan celebraven, al mateix temps, el dia nacional del Imperio i de la Raza.

Després de justificar-se per abandonar el silenci que s’havia autoimposat, atès que “callar, a vegades, vol dir assentir, perquè el silenci es pot interpretar com aquiescència”, i de tractar-los d’ignorants, per no saber la llengua castellana que ell portava tota la vida ensenyant-los, va donar-los una lliçó (potser la darrera abans de morir, al cap de dos mesos i mig, en arrest domiciliari) que paga la pena de tenir present havent sentit les declaracions dels argentins nacionalitzats espanyols Diego Pablo Simeone, entrenador de l’Atlético de Madrid, i Jorge Alberto Valdano, ex jugador, entrenador i director general del Real Madrid i de la Escuela de Estudios Universitarios Real Madrid-Universidad Europea de Madrid i actual comentarista esportiu en ràdios i televisions de l’òrbita espanyola, esbombades per la premsa amb prebendes madridistes; entre aquesta, la que representa el català agraït de Madrid, Josep Pedrerol, que cobra uns 4.000.000 d’euros l’any, segons el portal Moncloa.com i altres que ja fa temps que l’acusen sense matisos d’haver-se venut al president del club de la capital d’Espanya (vegeu Fichajes.net del 16/09/2019, si en voleu una mostra).

Podríem dir el mateix del fiscal Vicente González Mota, de l’Audiència espanyola, que no comprenent la llengua del regidor vigatà, fent ús del dret de la ignorància a ser atrevida, va forçar la metàfora per trobar-hi incitació a la violència, però el feixisme, abans d’executar el que pensa, o sortir de l’ou, s’incuba; i d’això va, la intel·ligència d’aquest article.

No podent callar, doncs, i això que de bon començament ja li havia estat bé, el cop d’estat contra la República, el senyor Unamuno els va ventar, en el cèlebre discurs del Venceréis, pero no convenceréis: “Acabo de sentir el crit de ¡viva la muerte! Això sona igual que ¡muera la vida! I jo, que m’he passat la vida fent paradoxes que enfurismaven els qui no les comprenien, us he de dir com a autoritat en la matèria que aquesta paradoxa em sembla ridícula i repel·lent”. Es referia a les paraules del general Millán-Astray, que havia interromput el discurs amb aquests crits i el de ¡Mueran los intelectuales! o “si la intel·ligència serveix per al mal, que mori la intel·ligència”, en versió de la seva filla Peregrina (anotem, de passada, que el crit del creador del cos militar de la Legión no és tan espontani o ximple com es pot creure, sinó que emana del dictat de tot un pare fundador de l’església cristiana, Quint Septimi Florent Tertul·lià, que ja va establir-ne la solidesa: credo quia absurdum est, perquè segons ell i els seus seguidors, ja es veu, al llarg dels segles, la raó no serveix per a res atès que, per més voltes que s’hi doni, el raonament filosòfic mai no arriba a demostrar com a veritat la mentida que s’imposa).

Es dirà que les paraules del general honorat encara a Madrid per obra i gràcia del Tribunal Superior de Justícia de Madrid amb la connivència habitual del Partido Popular, no són ben bé les que el Cholo Simeone va dir, a propòsit de les de Guardiola, al final de l’eliminatòria de la Copa d’Europa (Champions League és un sarcasme) contra el Manchester City: “Muchas veces, aquellos que tienen un gran léxico son muy inteligentes y logran alabarte con un desprecio. Pero bueno, no somos tan tontos, los que quizás tenemos menos léxico”; però hi conceben el mateix mal, aquell que esclafa la intel·ligència amb el pes de la victòria: “Siempre uno quiere ganar; no importa como gane; siempre se festeja el ganar, porqué es lo mas importante”. I per si no queda prou clar: (...) Como todo, en la vida hay prioridades, ¿no? La primera prioridad, para mi, absolutamente es ganar, y posteriormente es estar orgullosos de lo que hacemos”.

Poques hores després, només va faltar que l’entrenador del Futbol Club Barcelona, Xavier Hernàndez, (abans de la desfeta contra l’Eintracht de Frankfurt a la segona divisió europea, diguem-ho tot) manifestés que el llistó del Barça és el del club més difícil del món, perquè ha “de guanyar jugant bé; si no, no s’entén. Així som els catalans” perquè Valdano saltés a la palestra amb el mateix discurs central embrionari “El [club] más difícil del mundo es aquél que tiene la obligación de ganar siempre y a quien todo le es poca cosa, y ese club es el Real Madrid”.

I com que també es dirà que aquestes paraules no acaben de covar la bèstia de les del general feixista, posem-hi les del senyor Pedrerol, fotent-se del futbol intel·ligent reclamat pel City de Guardiola, que potser sí que acaben de conformar la clova de l’ou que la incuba: “todo esto está muy bién (...) pero al final, como dijo Simeone, solo vale una cosa: ganar”.

Doncs això: ¡Santiago y cierra España!, que ja cridaven los tercios españoles continuant el crit medieval de la seva Reconquista.