L’EDITORIAL
Piqué, la diana més ben trobada
Els àudios privats que estan circulant –aquests sí– per capítols entre Rubiales i Gerard Piqué estan generant tanta polèmica que poden acabar costant el càrrec al president de la federació espanyola. No han frenat la polseguera, més aviat el contrari, ni les explicacions de Piqué ni les de Rubiales, que va oferir una llarguíssima roda de premsa amb arguments entre ridículs i inquietants. És tan cert que les comissions pactades venen de lluny, del 2019, com que tot el que està sortint ara fa de molt mal defensar que no hi hagi conflicte d’interessos. És legal? Sí. Ètic? Gens. Estètic? Encara menys.
Més enllà del que sucaven uns i altres per dur la supercopa a l’Aràbia Saudita i vendre-ho com una eina per a la igualtat –“abans d’anar-hi nosaltres no hi havia ni lavabos per a les dones en els camps de futbol”, va arribar a dir Rubiales–, i sense obviar tampoc que tot aquest rebombori ve de la més que discutible difusió d’uns talls de veu d’una conversa privada, ha sortit ara que Piqué va demanar a Rubi jugar els Jocs Olímpics, sense èxit, i que l’Andorra no fos al grup dels catalans, sense èxit. I qui sap si en sortiran més.
No podien trobar millor diana a Madrid, on programes televisius han dedicat matins sencers a la revalorada supercopa. L’animadversió que genera Gerard Piqué la tindrien pocs personatges més. I ell no en defuig, sinó que més aviat s’hi recrea, sense manies i amb el punt d’irreverència que no ha perdut mai. Segurament el propi Barça preferiria que no s’emboliqués en gaire res més que a jugar, perquè en casos com aquest el club hi té més a perdre que a guanyar, però és un cul inquiet que no para de buscar i fer negocis i que no troba límits a gaire res. Ho té tot per ser a l’ull de l’huracà, i probablement s’hi sent bé i tot. Més deu patir Rubiales, que ja està fent giragonses per mirar de no prendre més mal, que prou li costarà. Ja s’ho farà.