Soc afortunat. Treballo de professor de secundària, m’agrada la feina, cobro un bon sou tenint en compte la precarietat majoritària d’un país orfe de prosperitat real, tinc un feix de vacances per estar amb els fills, puc dedicar temps a projectes teatrals divertits, escriure a L’Esportiu, i al meu dia a dia, sense deambular per luxes superflus, gaudeixo de les riqueses de comprar una marca de iogurt concreta, anar a concerts a festivals ben parits, assaborir vacances sòbries però acomodades, i sobretot, posar gasolina al cotxe o la rentadora a una hora de luxe. Cap queixa. Agraïment absolut. A partir d’aquí, em motiva la feina? Doncs com tothom, hi ha dies apreciats on toca explicar La Plaça del Diamant i surts de classe com si haguessis triomfat al circ romà, i d’altres on has d’entrar amb temes gramaticals tediosos que resulten insuportables per mi i per bona part de l’alumnat. Però quina importància té això quan treballar és la via per gaudir d’un dia a dia confortable i poder donar oportunitats als teus fills? No hi ha més motivació que aquesta, essent conscient sempre de la sort que ha tingut un per poder parlar d’una economia familiar lineal en lloc d’una economia de subsistència.

A partir d’aquí, doncs, de què carai estem parlant quan surt Xavi dient que no va saber motivar els jugadors? Quin insult és aquest? Com no es motiva un milionari? Perdona? És broma, no? A la gent vulgar, la motivació ens arriba sola per poder tirar endavant amb les nostres famílies, perquè la diferència entre tenir o perdre la feina és la línia entre vida confortable o pobresa, i hi ha gent per la qual la diferència entre tenir o perdre la feina és la línia entre pobresa i misèria. És que no estan motivats per ser segons? Però han demostrat en algun moment, a banda de febrer i març, nivell suficient per ser primers? Ho sento, em podeu parlar de la psicologia dels jugadors, però si aquest vessant emocional realment està tocat, és precisament pel dilema dels milionaris que no saben apreciar la fortuna d’haver-se convertit en rics. Ras i curt, és una actitud de nen consentit que té molt clar quins són els seus drets però fa temps que ha perdut de vista els seus deures.

Així doncs, poden jugar malament, tenir errors tàctics, mala punteria de cara a porteria, errors de concentració en moments puntuals, o fins i tot, bloquejos concrets perquè les coses no surten. Ara, parlar de falta de motivació em sembla realment una manca de respecte no acceptable, i és que Laporta es va equivocar, perdre no ha de tenir conseqüències perquè es pot perdre, però gent desmotivada ha de patir la conseqüència de veure sense embuts on és la porta de sortida. No ho oblideu: si no funciona la motivació és que no funciona la voluntat.