¿Algú dubta que, si es fan, com una male­dicció tràgica, Sal­va­dor Illa inau­gu­rarà els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 amb el rei, el pre­si­dent del govern espa­nyol i tota la ban­cada cofoia d’haver explo­tat una altra vegada la xim­ple­ria pro­vin­ci­ana del país? Vist com en van, d’ade­le­rats, els apre­nents de brui­xot de cada banda de la Plaça de Sant Jaume per sor­tir a la foto­gra­fia dels amos del món (que con­cen­tren entre el melic i a la punta del nas, això és: entre les reverències esta­tals i l’olor dels seus des­pat­xos), la catifa que els este­nen té el roig del soci­a­lisme espa­nyol que ja s’hi enllus­tra les saba­tes.

Afa­nyem-nos a dir, per inten­tar d’evi­tar el menys­preu sec­tari dels par­tits i dels seus acòlits (que tot el que els és aliè, ho veuen bas­tit pel par­tit con­trari), que ni els soci­a­lis­tes no en són –sinó ser­vents amb car­net del PSC–, ni l’actual pre­si­dent del país ni els seus d’ERC no en fan –ni d’una cosa ni de l’altra–, ni la bat­llessa de la capi­tal tam­poc –i també ni del títol que ostenta (més enllà de ser­vir a Pode­mos) ni, molt menys, del que el cap i casal repre­senta–, com tam­poc els qui hi havia abans, des­ar­re­lats de Con­vergència, que mal­den per recu­pe­rar les pre­ben­des que els man­te­nen.

Se’m dirà que no parlo clar i que convé dir les coses pel seu nom i de pressa per enlles­tir. I els res­ponc con­tun­dent que de jugar a enre­dar la troca amb les parau­les en sabem tots prou i que ja n’estem fins al cap­da­munt, els hereus dels pobres, de dei­xar que els ser­vi­dors dels amos les facin anar com si fos­sin seves per acon­ten­tar-nos amb les ram­poi­nes.

No cal par­lar de la presa de pèl de les pre­gun­tes de la con­sulta sobre l’esde­ve­ni­ment olímpic –redac­ta­des per algun escri­vent de dis­cur­sos a sou (a gran sou) amb més conei­xe­ment de truà que de lingüista–, ni de la pres­ti­di­gi­tació del mapa del sub­jecte comar­cal deci­sori, perquè són males arts tan tri­lla­des que fins i tot fa man­dra de reco­llir-les per llençar-los-les a la cara. A allò que en diuen el rerepaís –comar­ques o el jardí de Bar­ce­lona– n’estem farts dels pro­vin­ci­ans de la ciu­tat com­tal i dels que, quan hi van, s’hi enllu­er­nen.

Encara que ens la sepul­tin a l’abo­ca­dor del pin­to­res­quisme i del folk­lore, ens que­den ras­tres de memòria, als qui vivim sota el fullam verdós dels seus caps de set­mana d’Ins­ta­gram, i recor­dem que ja ens la van pro­me­tre, la lluna en un cove, tan­tes i tan­tes altres vega­des, rere els focus de la moder­nor, del progrés i del paradís a la terra que del Tibi­dabo estant s’escam­pava pel país amb la mateixa fal·lera reli­gi­osa (sí, hem après llatí i a desem­mas­ca­rar collo­na­des i men­ti­des) de la seva colo­nit­zació d’ara.

Recor­dem el senyor Fèlix Macià Bona­plata, fun­da­dor de Foment Naci­o­nal del Tre­ball, acci­o­nista del Banc de Bar­ce­lona, vocal de l’Expo­sició Uni­ver­sal de 1888 i alcalde de la ciu­tat després de Rius i Tau­let, que va ser dipu­tat per la cir­cums­cripció de les ter­res per on anun­ci­ava, des del 1871, el fer­ro­car­ril que cons­truïa com la pana­cea de la falta de progrés pel des­as­tre de les infra­es­truc­tu­res. Fos on fos i per a qui fos que es pre­sentés, el ter­ri­tori el votava: pel Par­tit Libe­ral, el 1872 va ser dipu­tat per la cir­cums­cripció viga­tana i, el 1879, pel Par­tit Con­ser­va­dor i per la cir­cums­cripció de Girona, al dis­tricte de Puig­cerdà va arri­bar a reco­llir 1.005 vots agraïts dels 1.011 pos­si­bles. La recor­dem, la via del tren que Don Fèlix, l’amo de les mines El Vete­rano, es va fer cons­truir per la seva empresa Brocca i Cia. per trans­por­tar el seu carbó fins a la seva fàbrica de Bar­ce­lona (la pri­mera de vapor del car­rer de Tallers, que per això se’n diu així, del car­re­rot a tocar de Cana­le­tes) des del seu jaci­ment d’Ogassa. I ens en recor­dem cada vegada que gai­rebé 150 anys després que s’inau­gurés hem d’evi­tar-la per bai­xar amb una certa dig­ni­tat a Bar­ce­lona. Sí, ens en ben recor­dem que el 3 de gener de 1880 es va haver de cons­ti­tuir la Soci­e­tat del Fer­ro­car­ril de Torelló a Olot per recla­mar el progrés del ter­ri­tori per damunt del negoci bar­ce­loní, quan es va veure que el tren de Gra­no­llers a Vic es des­vi­ava per anar a ca l’amo. I recor­dem que no va ser fins el 3 d’abril del 2009, gai­rebé 130 anys després, que no vam poder fer en unes cer­tes con­di­ci­ons els 30 km que ens sepa­ren els veïns i les famílies de la Vall del Ges i la d’en Bas tan pro­pe­res. I encara en cotxe, per car­re­tera. Ah, i al dis­tricte de Puig­cerdà encara poden recor­dar que de les pro­me­ses, res de res, i dels vots enga­nyats i de ven­tre agraït molta lliçó a apren­dre, perquè el ramal del tren des de Ripoll (on la línia se n’anava cap a les mines del pro­hom, de més amunt de Sant Joan de les Aba­des­ses) no es va cons­truir fins el 1919, fins a Ribes de Fre­ser, i no va ser fins el 3 d’octu­bre de 1922 que la mateixa línia mise­ra­ble d’una sola via d’aviat farà 100 anys no hi va dur, a la capi­tal de la Cer­da­nya, el progrés anun­ciat mig segle enrere.

I ara que els senyo­rets metro­po­li­tans i les senyo­re­tes cos­mo­po­li­tes que se’n volen anar a esquiar sense les cues que ens embus­sen les car­re­te­res ens volen tor­nar a ven­dre els nego­cis que ens fan, els enge­garíem a pas­tar fang si no fos que ens sabem del mateix país i vícti­mes de la mateixa tragèdia.