L’EDITORIAL
El llegat de Laia Palau
Cada era té els seus propis noms propis però no costa massa qualificar Laia Palau com la millor jugadora de bàsquet que ha sortit mai de Catalunya i una d’aquelles esportistes que deixen petjada, sigui quin sigui l’esport. La barcelonina va estar a punt de retirar-se el 2018 després d’haver assolit pràcticament tot allò amb el que somia una jugadora quan comença, inclosa una medalla de plata olímpica (2016) amb regust d’or perquè els EUA juguen en una altra lliga en aquest esport.
Allargar quatre temporades més la seva trajectòria i fer-ho a Girona no només ha permès incrementar el seu palmarès individual sinó que ha col·laborat a fer créixer un projecte que, malgrat el seu topall econòmic, s’ha convertit en un referent en el bàsquet europeu. Girona i Fontajau son noms respectats a Europa també per la presència de Palau, màxima assistent de la història de l’Eurolliga, competició que ha guanyat dues vegades.
Al seu rol esportiu determinant en els diferents equips en què ha competit s’hi ha d’afegir una personalitat i un caràcter que l’han fet líder també fora de la pista en la defensa de l’esport femení quan encara pocs en parlaven. El seu esforç ha tingut, això sí, un èxit sovint poc reconfortant veient com han tractat alguns mitjans el seu adeu en comparació al d’altres llegendes del bàsquet masculí, com ara el de Pau Gasol.
Al talent a la pista i a la capacitat de lideratge també fora del parquet s’hi ha d’afegir un tarannà proper que molts ja voldríem per altres esportistes que no han assolit ni la meitat de la meitat del que té ella en la seva fulla de serveis i que van pel món amb certs aires de superioritat.
Per tot plegat la catalana tindrà un grapat d’ofertes per seguir, com vol ella, en el món del bàsquet. La primera ha estat la del mateix Uni Girona, la segona la de la FEB i ara en vindrà una altra de la federació catalana.