Poques vegades ha passat que el Girona arribés com el tapat després d’acumular un historial de decepcions antològiques que l’han convertit en l’equip més desgraciat de la categoria, un fet que desperta simpaties per aquella compassió d’Oliver Twist que generem quan fem cara de gossos apallissats. Així doncs, les opcions de pujar passen precisament per un estat anímic instaurat entre l’afició segons el qual l’ascens no és una angoixa si no una il·lusió; o sigui, no és una obligació latent en el subconscient, sinó un final de festa apoteòsic enfilat al podi tot movent els malucs a mode d’Elvis. Mai havíem estat tan a prop perquè mai havíem estat tan lluny.

A partir d’aquí, cada gironí farà avui la seva evolució personal, començarem amb aquesta negació del paràgraf anterior, arribant a la cita sense la camisa per dintre perquè les opcions d’acabar amb Barry White sonant a un hotel de Begur són llunyanes, però quan ens n’adonem que a l’horitzó s’obre un escletxa lluminosa ens anirem fent grans, grans i grans, desmesuradament grans, perdent segurament el sentit de la realitat que tant enviem a la merda quan creiem que tot ens bufa a favor i sentim l’objectiu a tocar. Molt gironí tot plegat.

En definitiva, aquest és el secret del Girona en aquest playoff, perdre un xic el càlcul sobre la pròpia percepció per poder anar més lluny d’on t’havies imaginat, però mantenir ben agafat a la mà, el rostre modèlic d’un Oliver Twist cabró, el gest d’ovella massacrada que mira de reüll, el seductor que ha arribat a la festa de rebot i va guanyant terreny per descuit d’aquells que són a la celebració com nosaltres els darrers dos anys: pensant que són els protagonistes i que tot està preparat perquè acabin a dalt d’un podi, que si sabem trobar la mesura entre l’anhel de victòria, la por al fracàs, i el cabronisme necessari, acabarà essent nostre.