Laporta està pres per l’optimisme triomfalista del Laporta que va construir el millor Barça de la història, i d’aquesta manera, provoca una asimetria entre la realitat d’economia de guerra i les arengues maximalistes sobre els objectius esportius, fent que la víctima d’aquesta descompensació discursiva sigui el propi Laporta. Així doncs, ens trobem amb el clàssic reguitzell de noms per omplir portades mentre tindrem feina per inscriure els que venen amb la carta de llibertat, i acabem renovant Sergi Roberto, que juntament amb Piqué, Alba i Busquets, surten a totes les fotografies dels grans desastres europeus dels darrers anys.

A partir d’aquí, Laporta ha de decidir si vol aproximar l’esperança dels seus sermons a la realitat, i aquesta comença per fer seure amb contundència els jugadors que el seu dia varen aconseguir exprimir al màxim la mediocritat acomplexada de Bartomeu per benefici propi, uns jugadors, tot sigui dit, que exerceixen de tap econòmic sense donar l’excel·lència exigida al terreny de joc. Tenen dret a mantenir al contracte? Evidentment que sí. Tenim dret a explicar que els seus sous fora de tota lògica són una hipoteca pel club, i més, quan no són la base d’un equip guanyador? Sense cap dubte.

Així doncs, cap discurs tindrà credibilitat si no es posa un mirall davant d’aquells que cobren en nom dels serveis prestats i són incapaços de liderar la plantilla des del terreny de joc, i més, quan exerceixen responsabilitats des de la capitania. En definitiva, si no hi un canvi de lideratge a nivell d’equip, seguirem igual, i aquest passa evidentment perquè noms concrets vagin sortint perquè ara mateix, no poden ser exemples per les noves generacions que veuen les vaques sagrades defensant el seu vedat privat en prejudici del club. No volen marxar perquè volen cobrar fins el darrer euro? Cap problema, però potser seria moment de pensar un canvi a la capitania perquè la situació no arrossegui el mateix Laporta.