La ciutat que va aprendre a plorar sense llàgrimes
Girona va aprendre a plorar sense llàgrimes, de forma continguda, sabent que les desgràcies formen part de la vida i pensant que probablement el nostre paper era el del soldat caigut, el del personatge secundari d’una obra magna condemnat a la derrota que tant sols servia per donar alegries a enemics, saludats i desconeguts. De totes maneres, el caràcter gironí d’ascendència empordanesa està revestit d’un estoïcisme burgès propi del que se’n fot de les pròpies misèries, i per això aquestes darreres setmanes a la ciutat la gent ja feia broma sobre la possibilitat de viure l’enèsima tragèdia. Rèiem per no plorar i aquesta mirada paròdica de les desgràcies casolanes ha estat els fonaments sobre els que s’han construït l’èxit d’aquest cap de setmana. Ser gironins ens ha salvat dels nostres fantasmes.
A partir d’aquí, Girona ha guanyat perquè ha fet el que sempre ha patit Girona. No era favorit, no anava per davant, no tenia expectatives, i per tant, la por al fracàs passava a un segon pla per deixar pas al gust gratuït de la il·lusió, i a partir d’aquí, ha arribat l’èxtasi absoluta a Montilivi i a Fontajau de mans d’un entrenador a qui hem de portar a fer un petó als collons de lleó de la Plaça del mercat, i d’un president jugador empresari amic que ha decidit escriure la pàgina més èpica de la història esportiva de la ciutat.
Tornem a primera de les mans de Míchel i tornem a l’ACB de les del Marc Gasol, i clar, tenint en compte que som una ciutat preciosa, amb un restaurant de cinc estrelles que el gironins no trepitgem gaire perquè preferim fer unes braves a la plaça Independència, amb una llibreria que ens dona 22 raons per entrar-hi sempre, amb la millor sala de teatre de Catalunya que ens transporta sempre a un altre Planeta, amb un carrer ple de torrats amb guitarres que il·luminen els camins del far del sud, i amb una gent que som tancats, que si sou de fora us mirem una mica de reüll, però que quan entreu a casa nostra ja no en podeu sortir, i sí, vam aprendre a plorar sense llàgrimes perquè ens les reservàvem per aquest cap de setmana. Som-hi Girona!