A Girona hi ha un moviment social en base a la meritocràcia futbolística que reparteix carnets de pedigrí entre els aficionats. D’aquesta manera el grupuscle autoanomenats autèntics bategen com a pujacarros aquells que no anaven a futbol quan l’equip deambulava per tercera divisió, Montilivi era un amfiteatre en ruïnes, la meitat dels Immortals vivien torrats, i els jugadors s’havien de portar l’aigua de casa per dutxar-se. Els pots identificar perquè consideren que seguir la majoria els treu originalitat; així doncs, van deixar d’escoltar Manel després de Les corrandes de la parella d’estable i es van quedar en el segon capítol de Plats bruts, però contradictòriament, denunciaven l’escepticisme futbolístic de la ciutat tot reivindicant la necessitat de vertebrar la població envers la causa comuna, o sigui, volien que el futbol fos mainstream a Girona però quan s’ha aconseguit, assenyalen els pujacarros que els treuen l’estatus de soldats originaris.

Dit això, entenc la necessitat d’explicar a tothom que ells són els bons per un tema d’autoestima, tot i que també haig de dir que quan un servidor anava a Montilivi a veure el Vilobí no divisava tants aficionats del Girona com els que ara es reconeixen com a autèntics, però bé, això és un altre tema. De totes maneres, aquest discurs nociu ignora la necessitat de la presència d’aquests pujacarros quan el vent bufa a favor i que certament no tenen un sentiment molt arrelat al club, però que indirectament, sense saber-ho, creen un discurs de pujacarros que anima més pujacarros a pujar al carro del Girona, fent que el club guanyi més diners, massa social, presència a la ciutat, i sobretot el més essencial que és invisible als ulls: els fills dels pujacarros s’arrelen emocionalment al club de manera indiscutible, o sigui, els aficionats bords acaben engendrant seguidors sectaris de la causa.

En definitiva, estem molt a favor de repartir escultures de mosques en zel entre aquells que anaven a Balaguer a animar l’equip un diumenge a la tarda del mes de maig, però si us plau, obrim les portes de bat a bat als oportunistes, els que coneixen l’Stuani i poc més, perquè són aquests qui garanteixen un augment de la massa social sostenible a llarg termini. El creixement no arriba mai de la mà dels indispensables, sinó de la mentalitat canviant dels oportunistes. Ah, i sí, tens raó, la dada concreta de quants Immortals anaven torrats no és fiable; tots sabem que eren més de la meitat.