Només hi érem els dos, el senglar ramblejant davant meu i un servidor amb el gest d’un Umtiti exhaust com si hagués repartit llet a mode de Son Goku. Sincerament, no em podia moure, i no pas per la minsa simpatia envers el concepte porcí forestal, sinó perquè el fet d’aturar el cos en un moment d’agonia física va arrelar la meva fatiga al subsòl. Ras i curt, jo era Umtiti i el senglar Salah, o sigui, podria fotre la xapa sobre els dies que havia estat un bon personatge secundari d’un relat col·lectiu excel·lent, però la realitat era crua i em despullava: l’esguard de la bestiola discernia si sortia a compte atacar un desvalgut cadàver vivent.

En definitiva, no tenia cap opció, si el senglar decidia envestir-me m’havia d’aferrar a la possibilitat de caure amb estil per evitar fractures tot recitant una vella oració perquè desistís de fer un Anfield amb la meva persona, però no, en lloc de propulsar-me deu metres va vacil·lar-me: es va asseure i em va mirar com invitant-me a passar pel seu costat. Cabró. No tenia alternativa, girar enrere era donar-li l’esquena, per tant, vaig caminar lentament per esgotament, intentant passar completament desapercebut per una mirada que seguia clavada als meus moviments asimètrics de soldat derrotat, d’aquesta manera, l’art de la discreció embolcallava el meu quefer com qui abandona una festa per la porta del servei. Així doncs, a cada pas estava més lluny però més a prop, més lluny perquè el senglar anava prenent distància de la meva persona però més a prop perquè entre la suor, el deliri per l’esgotament, i el sol, em semblava veure-li un somrís de victòria, de seductor guanyador: aquell gest de suficiència que sempre m’ha enamorat de qualsevol desconeguda.

Per això els dies imparells torno a aquell corriol cercant el senglar que em va marcar territori amb un gest de supèrbia mesurada, i hi passo perquè m’agradaria proposar-li acampar a la porta de la ciutat esportiva Joan Gamper, i així, veure com els aprofitats dels desvaris de Bartomeu passen de puntetes pel seu costat, amb el cap jup i el gest reprimit, amb la vergonya impúdica d’aquell que s’ha servit a si mateix a costat de desballestar el club. Seria el senglar del Camp Nou, i ells, els noms que tots tenim al cap i tan sols aspiren a ser un record de temps de foscor.