Trempar és un acte mimètic en què és imprescindible l’actitud del líder tribal com a punt de partida d’aquest tsunami d’il·lusió, i més, en un univers tan jeràrquic i primitiu com el del futbol: si el de dalt no trempa, doncs res, els de baix caminen amb el cap cot com un exèrcit desmoralitzat per les derrotes encara no escrites, o sigui, tot avança, però el futbol segueix funcionant amb paràmetres personalistes en què la massa necessita el valor del líder per creure en la causa comuna.

Així doncs, el Barça ara mateix es troba amb la contradicció d’un Laporta emetent discursos en zel que deixen de ser útils quan freguen la irrealitat, i un Xavi que va transitar del to guardiolista dels primers dies a deambular amb les mans a la butxaca i l’esguard perdut del Quique Setién dels darrers partits. Ni es pot parlar de triplets ni es pot anar per la vida com si haguessis venut l’ànima al diable a canvi de tres monedes devaluades.

A partir d’aquí, la pregunta és quin Xavi ens trobarem a partir d’ara, perquè al final el llenguatge no verbal de l’entrenador és el llenguatge del club, el mirall en el qual l’aficionat cerca el propi gest, l’estat d’ànim col·lectiu d’una afició acostumada al fet de tenir la casa en venda i la història de lloguer, l’esperança de creure en una reconstrucció real després que l’activació de les palanques sigui l’única bala per poder atrapar el futur.

Ho escric perquè podem parlar de noms, fer orgies col·lectives sobre el fet de doblar posicions, oblidar el fet evident que ens colaran algun Hleb de la vida, però al final, si el que va davant no viu com si tingués entre mans el millor material possible per aixecar de nou l’edifici, no arribarem ni a restaurar la façana. No assenyalo Xavi, només faltaria, tots estàvem amb el cap cot a final de temporada, però ara més que mai necessitem que torni a trempar de nou, que sigui el Xavi de principis d’any, el Xavi que ens va fer creure que un Barça diferent era possible (encara que fos mentida).