Mals catalans
Anem a pams i diguem les coses tal com són: si realment un país, amb les nacions que tingui, se n’ha de sortir, per poder-se establir com un Estat cal, a més d’un cop de puny efectiu sobre la taula, que el món el reconegui tan independent com qualsevol altre.
Escòcia, posem pel cas, que té l’anglès com a parla massivament coneguda, té, en el whisky, les faldilles de quadres, les gaites, els castells, el llac Ness i els fantasmes, els elements que la miopia popular relaciona sense capficar-s’hi gaire amb un territori de per allà dalt, més amunt d’Europa. Que formi part del Regne Unit, que tingui un parell de llengües pròpies (el Gàidhlig, o Gaèlic escocès, parlat a les Terres Altes, que prové del celta, i l’Scots, a les Terres Baixes, que és germànica d’arrel anglosaxona) o que la seva literatura (i totes les arts que se’n deriven) hagi estat fagocitada (on seria, ara, si Robert Louis Stevenson, Walter Scott, o Lord Byron, en comptes de la imperial, n’haguessin adoptada una) a qui li faria perdre el son a l’hora de considerar-la com una altra zona d’Anglaterra?
Té més pes per al reconeixement d’Escòcia als ulls del món que Sean Connery, el 007, el frare savi d’El nom de la rosa i el pare d’Indiana Jones se’n declarés obertament i públicament membre que totes les lliçons, conferències i campanyes promocionals condemnades a la urticària de l’elitisme. Escòcia existeix als ulls del món (fins i tot la corona i l’església angleses se’n reconeixen oficialment i formalment forasteres) i quan faci, si és que el fa, el cop de puny sobre la taula de les sobiranies del món tan sols als caps de suro els vindrà de nou; als altres, el pragmatisme diplomàtic (que no és sinó la hipocresia dels lladres –tampoc no cal pecar d’il·lusos) pot ben ser que els faci dir fins i tot que ja n’era l’hora.
Ve a tomb, el precedent, del que amaga la conya amb què s’ha pres al safareig de Twitter la identificació que l’equip de futbol de l’Udinese ha fet de Catalunya amb la bandera espanyola en el missatge que dedicava als seu jugador Gerard Deulofeu amb motiu de la Diada Nacional catalana. Deixem-nos estar que s’avancés de dia, perquè tota festa té vuitada, val més pecar de d’hora que no pas purgar l’oblit i que l’Udinese Calcio tingués el detall de posar en relleu que a Catalunya hi ha una diada nacional fa arribar, si hi rumiem una mica, l’enfotisme inicial a l’interès d’una malaltia que també patim força.
L’equip de la ciutat d’Udine, que és, si més no pel centre antic, preciosa, juga a l’estadi del Friuli (ara conegut comercialment com a Dacia Arena, per la companyia automobilística que el patrocina), que és el nom de la regió on 600.000 persones parlen el furlà, o friulano en l’italià que el té com una llengua d’estar per casa, i és una llengua retoromànica tan antiga com el romanx suís, però que tot just no fa ni 40 anys que no té una ortografia -encara discutida– que la fa mínimament visible. I es veu tan poc, que el mateix club de la capital friülesa tan sensible amb la identitat regionalista, ni la fa sevir ni la contempla.
I si és així, si ni en l’altaveu dels esports de masses el frulà o friülès no surt, si cap esportista ni ningú no el parla públicament i el fa visible, quin membre de la comunitat del món no deixarà d’embolcallar aquella ciutat i aquella gent amb la bandera italiana?