El simbolisme de retirar a Bartomeu el carnet de soci pot ser la cortina de fum per tapar les responsabilitats penals de la seva gestió, un gest contundent en l’aspecte emocional que serviria per escriure l’epíleg necessari d’un relat infaust, però alhora, un decisió pròpia d’un Pere Aragonès enfadat que amenaça de deixar de respirar si no li donen una mica de Rodalies per gestionar: Catalunya agonitza envoltada de simbolismes i el Barça ha d’entendre la necessitat de l’acció real per fer les paus amb un mateix.

Així doncs, el debat no ha de ser si el pitjor president de la història ha de deixar de pertànyer al club, sinó que hem de portar la discussió al fet de si som capaços de ser justos, o sigui, auditar de veritat qui va deixar 120 anys d’història agonitzant en una cantonada per tal de salvar-se ell, i, alhora, aconseguir l’únic aspecte positiu del seu mandat: restituir la figura de Joan Gaspart com aquell que, a pesar de fer el possible, no ho va saber fer millor.

De totes maneres, també s’ha de dir que podem prendre carnets, samarretes i calçotets i conduir els culpables davant de la justícia; però compte, que Bartomeu només era la punta de llança d’un aparell mediàtic parit per allunyar Laporta de la llotja, un exèrcit de veus periodístiques que, durant anys, van blanquejar l’autodestrucció del club en un exercici de servilisme periodístic infame, uns llepons àvids de favors capaços de sostenir la mediocritat innoble del president a base de callar davant la decadència del club i d’erigir-se com a portaveus implícits de qui intentava establir una purga mediàtica dels crítics amb la seva gestió.

En definitiva, a les mans del Barça està com gestionar el desastre de la junta anterior, si amb simbolismes de carnet o anant a l’arrel del problema. Però el periodisme també faria bé d’auditar-se una mica a si mateix, i quan salta l’antic llepaculs a la jugular de Laporta per qualsevol decisió criticable, recordar-li que, durant anys, va ser un periodista venut capaç de legitimar la destrucció del club des del servilisme de la pagueta mediàtica. Serem catalans, però no imbècils.