Lewandowski és l’ultima elegia a la generació dels vuitanta, el record dels dies daurats a camps perduts entre carreteres secundàries, l’epíleg al darrer estiu de la nostra joventut futbolística, la reivindicació de la saviesa física per sobre de la impulsivitat jovenívola. Com a conseqüència d’aquest fet, els decadents de la meva generació ens el sentim més nostre que qualsevol altre perquè ens regala la melangia de pensar que es pot valer cinquanta milions en edat avançada, i que rebentar defenses quan ja estàs jugant els bisos de la teva carrera, tan sols és comparable a un crowdsurfing de Bruce Springsteen als seus setanta mentre canta a pulmó Hungry heart.

A més, l’amic Robert guanya partits en qualsevol circumstància, no distingeix el camps carregosos de les cites antològiques, i pressiona qualsevol porter ignorant l’èpica del moment, conscient que en arribar a una edat, la rutina és glòria perquè el temps és limitat i el privilegi de viure a l’Olimp és caduc. Així doncs, Lewandoski és la singularitat impagable que ha contextualitzat a tot un vestidor la necessitat de tenir clara la finitud de la seva vida futbolística: viure la professionalitat des de la urgència d’exprimir cadascun d’aquests moments de privilegi reservats per als escollits.

Per tant, en Robert fugiria d’aquella ciutat dels immortals de Borges, on els homes eterns mostren el gest amarg del que ignora la mort, i mentre escapa d’aquesta civilització d’infeliços, ens ajuda a recordar que no ens podem permetre el luxe de deixar de gaudir-lo, i que un gol com aquest al camp del Mallorca no el teníem des de la marxa de Messi nord enllà: el detall excels del pintor modernista que a través del seu traç sacseja les emocions d’un públic entregat que l’exprimirà sabent que ara mateix, al Camp Nou, la paraula felicitat té gust de generació dels vuitanta i s’escriu en polonès.