La polèmica amb les mans és tan vella com el futbol. Que si la voluntarietat, que si la intencionalitat, que si la naturalitat de la posició, que si l’accidentalitat. Han anat retocant les normes, però no hi ha manera d’aclarir-se. Que els protagonistes no tinguin clar quan són mans i quan no –la reacció a les xarxes de jugadors i entrenadors que no tenen res a veure amb els equips implicats n’és una bona mostra– és molt mal senyal. I el VAR, que teòricament havia d’ajudar a minimitzar errors i injustícies, no ha resolt res. El videoarbitratge es converteix en una eina perversa si els que en fan ús decideixen que una jugada es revisa i una altra no, si canvien de criteri o de llistó a discreció. Perquè el VAR és una tecnologia al servei d’unes persones que prenen decisions i que s’equivoquen. Amb l’agreujant que ara tenen totes les càmeres per revisar i són capaços d’obviar una acció que tothom ha vist.

Pocs casos més paradigmàtics trobarem que les mans de Dumfries. Clamoroses, se les pot empassar l’àrbitre, però no s’aguanta per enlloc que Pol van Boekel –el mateix que no va voler veure un penal de llibre a Dembélé a Munic– no li faci assenyalar penal. Té tota la raó el Barça d’irritar-se, perquè en eliminatòries (com si ho fos) amb marcadors ajustats, decisions com aquesta poden acabar determinant una eliminació. Però no tot ho explica l’arbitratge, perquè l’equip va fer un partit molt decebedor contra un rival que estava en crisi. Volia fer anar de bòlit l’Inter amb un plantejament ofensiu i va ser estèril, pla i previsible com poques vegades. Sense Lewandowski, res de res. Els extrems, nuls, un per desesperació i l’altre per desactivació.

No hi ha manera d’alçar la veu a Europa. Tot el contrari. El malson és continu. Fa temps que el Barça ha perdut hegemonia a Europa, i tot s’hi barreja. Pèrdua de respecte, frustració i impotència. Tothom el trepitja, tothom s’hi veu amb cor. I dimecres, una final sense xarxa. A l’octubre.