Tinc amics, familiars propers i tot, als quals l’eliminació d’ahir de la selecció de la Real Federación Española de Fútbol (o de la Royal Spanish Football Federation, segons l’única altra llengua reconeguda en el seu espai web oficial) els va saber un greu més gran que no pas la pèrdua d’una confrontació esportiva, a pesar que això entri sempre –i ho saben– dins de les possibilitats que es juguen.

En el moment d’escriure aquestes ratlles ignoro si la prevenció de la Policía Nacional a la resta de l’Estat o, amb el seu permís i delegació, dels Mossos d’Esquadra a Catalunya haurà estat justificada pels aldarulls que van fer presagiar els que hi va haver en algunes ciutats del món així que el Marroc també va fer fora el Canadà del mundial de futbol que es juga a Qatar aquestes setmanes.

La qüestió és que les raons d’una situació i una altra s’escapen de la lògica del caos d’un partit de futbol, però no pas de la d’un campionat, i d’això es tracta.

Si fos per la conseqüència o la relació causa efecte, el partit de futbol que ahir van jugar les seleccions originàries dels regnes de les dinasties alauita i borbònica l’haurien d’haver guanyat els components de la selecció espanyola, si la possessió de la pilota, l’estona d’execució al camp contrari o la proposta de joc determinés la lògica de la victòria; o els seleccionats per l’organització marroquina que en tingui l’exclusiva en aquell regne, si el que comptés fos la contenció, l’obstrucció o l’encapsulament de les jugades. Però com que la lògica del futbol és, com la dels esports que es compten, aquella que defineix el caos en el nombre de vegades que la pilota entra dins de la porteria contrària, els marroquins jugaran el pròxim partit dissabte vinent i els espanyols l’hauran de veure des de casa.

Sembla clar, doncs, que tant el greu per l’eliminació com la prevenció presagiada no tenen res a veure amb aquesta lògica del resultat d’un partit de futbol, sinó en les seves conseqüències; és a dir, en allò que provoca la consecució d’un campionat o, si més no, en la situació que la pròpia identificació en un equip queda a la taula definitiva.

I això, per dir-ho ras i curt, per bé i per mal i sense excuses de mal pagador, té a veure amb l’orgull de pertinença i el sentit de dependència.