Les semiferes del mundial
Si haguessin passat els tatuats i caps enrossits de la brasilera, en el primer partit de les semifinals del campionat de la FIFA a Qatar tindríem una selecció del bo i millor de la decoració corpòria de cada casa; una estesa de models a seguir amb tant dret a guarnir els carrers de l’extraradi del gust com la lluminària nadalenca els centres comercials de la cultura cosmopolita.
Els argentins, però, amb Messi al capdavant, amb el tintat de braços i cames amb motius que aquí trauríem de l’escola de sants d’Olot, recuperaríem dels gravats dels missals, imaginaríem de les estampes dels vivers dels narcotraficants o de les seves residències de ceràmiques i terrisses de magatzem de carretera, ja en seran uns representants excel·lents, uns exemplars, per a la nostra jovenalla, de primera.
Repassat el pedigrí de tanta orfebreria corporal, els currículums esportius tomben d’esquena, els escolars maregen i el compromís amb els congèneres –allò que s’entén com a valors republicans– literalment arquegen (que és el contrapunt adient de les reverències que, de qui en viu, reben).
Vistos els estats comptables i els resums de les activitats de les fundacions dels principals topmodels d’aquestes seleccions (podrien ser les d’en Messi, d’en Neymar o de l’Mbappé), trobarem que harmonitzen ben poc amb la imatge que donen; si no és que l’enginyeria fiscal immobiliària avui no es dissenya als urinaris d’algun soterrani especialment sòrdid (que semblaria que no, visitades les oficines –encara que només sigui per fora– dels edificis on s’ubiquen). És curiós que es dediquin a la salut i a l’educació de la mainada, a banda de llogar els locals a empreses on també són accionistes directament o amb persones –familiars preferentment– intermediàries. És com si es rescabalessin de les seves mancances reproduint l’estil de vida d’aquells qui van causar-les. I és curiós, perquè el percentatge de diners que hi destinen, calculat amb els números grossos del que es publica que ingressen, s’acosta tant al concepte de caritat i a l’estalvi fiscal especulatiu, que faria dubtar del seu altruisme si no fos que la decoració que llueixen no es correspongués del tot amb el cartró pedra de l’escenografia que representen. I això els fa tan autèntics, tan exemplars del món avançat on som, que no s’estan d’esbombar que és Déu qui els guia –el qui, també amb tot el dret, cadascú d’ells escull per aixoplugar-se: Neymar apel·lant-hi com a fill seu en el compte que té, amb milions de seguidors a l’enreixat social de twitter o Instagram, o Giroud, de la selecció francesa, amb el començament del psalm bíblic 23 Dominus regit me et nihil mihi deerit (El senyor em governa i no em falta res) tatuat al braç de la mà dreta.
Tractats com a semideus abans de saltar al camp, tal com es mostren quan són a la palestra, un hom es pregunta si no serà que, entre escridassar-los com unes bèsties quan corren pels estadis i elevar-los als altars, el terme mitjà també ens condemna.