Amb 35 anys, cos­tava d’ima­gi­nar per a Messi el paper que està tenint en la seva última opor­tu­ni­tat de gua­nyar un mun­dial. La der­rota en l’estrena con­tra l’Aràbia Sau­dita amenaçava plo­rera. Un dels millors fut­bo­lis­tes de tots els temps, si no el millor, veia peri­llar el gran somni que li falta per com­ple­tar una tra­jectòria extra­or­dinària, ren­dint a un nivell d’excel·lència durant anys i anys des que va irrom­pre al pri­mer equip del Barça. Per­dut el pri­mer par­tit, ja no era tant pen­sar en l’èxit, sinó evi­tar caure –com altres selec­ci­ons aspi­rants al títol– i anar fent camí. És el que ha fet l’Argen­tina, que s’ha rebel·lat con­tra les adver­si­tats. Dues victòries per tan­car la fase de grups líder, victòria con­tra Austràlia en els vui­tens, la bata­lla con­tra els Països Bai­xos resolta en la tanda de penals en els quarts, i el tri­omf sol­vent con­tra Croàcia. Sem­pre, amb Messi de líder, con­dició que se li havia dis­cu­tit en altres moments i que ara ningú s’atre­veix a posar en dubte.

Asso­ci­ant-se un dia amb el por­ter Dibu Martínez, un altre amb el jove i pro­me­te­dor davan­ter Julián Álva­rez, Messi ha dut lite­ral­ment l’Argen­tina a la final, amb gols, assistències i una jerar­quia abso­luta en un equip fet i cons­truït al seu vol­tant. Amb natu­ra­li­tat, s’ha con­ver­tit en el màxim gole­ja­dor de la història de l’Argen­tina en els mun­di­als. I per fer el relat encara més atrac­tiu, deixa esce­nes icòniques, com la jugada mara­do­ni­ana que va aca­bar amb el 3-0 con­tra els balcànics. L’exblau­grana està unint i fent feliç un país apas­si­o­nat pel fut­bol i asse­de­gat de títols mun­di­als. L’Argen­tina té dues estre­lles, la de 1978 –a casa, en plena dic­ta­dura de Vileda i amb Kem­pes com a pit­xitxi–, i la de 1986, en la con­sa­gració de Mara­dona. Ara toca a Messi. Alçar la copa del món seria la millor manera de com­ple­tar una obra monu­men­tal.