Sempre amb Messi. Sempre amb l’Argentina. Sempre amb el futbol
La funció del futbol és revertir els angles morts de la història mentre ens recorda el valor absolut de l’èpica, l’atracció eterna dels relats perfectes, i per tot això, és quelcom inútil per les nostres vides però alhora, és essencial per construir les petites cròniques personals dins els grans relats col·lectius.
Així doncs, per coherència amb el sentit narratiu de la història, l’Argentina ha de guanyar el mundial i així cohesionar-nos amb els relats èpics que acaben amb l’heroi ovacionat a l’arena, perquè des dels anys de Maradona en què les derrotes militars es compensaven amb l’omnipotència tribal de qui ofegava els anglesos a l’herba mexicana, no teníem una Argentina tan fidel a la fórmula de l’èxit d’un país que només pot guanyar el mundial si recorda els dies dedicats al futbol sense normes.
A més, dins aquesta Argentina fidel a si mateixa que ha de combatre l’hegemonia d’una França vertebrada des de la impersonalitat d’uns autòmats perfectes, hi ha Leo Messi, l’home que pot aconseguir distendre el tango de la glòria en el seu darrer ball en un mundial, just en el moment que la vesprada embolcalla el seu demà futbolístic i gaudim de cada jugada perquè hem acceptat que serà immortal perquè no serà etern. Així doncs, Messi s’ha convertit en un cabdill sense compassió i referent absolut d’un país des de la mort del líder el·líptic perdut en la pròpia decadència: un Maradona que empeny la selecció des del record dels anys gloriosos i l’oblit progressiu de la seva caiguda als inferns de la misèria.
A partir d’aquí, el futbol necessita el triomf de l’Argentina perquè precisa de relats rodons, d’aconseguir crear epopeies que salvaguardin el seu instint genuí d’un excés de tecnologies i estadístiques, i Messi, encara que passin els anys, segueix essent el nen que a l’hora del pati anava a jugar amb els grans i se’ls pixava amb la suficiència de qui desconeix l’origen del seu propi talent. Sempre amb Messi. Sempre amb l’Argentina. Sempre amb el futbol.