opinió
Que s’acabi el mundial!
El mundial és un remolí d’emocions volàtils, digne d’una vida complexa i contradictòria. El mundial és efímer per definició: il·lusionant en el debut, amanit
de somnis per assaborir la borratxera del triomf i el goig de viure. Però la realitat ens col·loca a lloc: l’aridesa de la derrota esdevé, els dies volen, les presses i el neguit s’inicien i l’ombra del fracàs es vesteix amb el desassossec del ridícul per haver jugat amb foc. Les seleccions que sobreviuen no saben si paga la pena celebrar l’epopeia de jugar els vuitens, perquè es toparan amb bèsties d’equips preparats per anorrear-te amb un 3 a 0 a la mitja part. Mai se sap, a alguna favorita li toca suar de valent i potser sona la flauta. La lògica no ho permetrà, així que fan les maletes, satisfets perquè no donen per a més, però han venut cara la pell.
La trituradora de sentiments prossegueix el seu destí al mundial, amb les eliminatòries que un boig del futbol no es pot perdre. Llavors, les batalles entre nacions s’erigeixen en gestes colossals o decepcions històriques que faran rodar caps. El desenllaç del partit és qüestió d’estat: la victòria arreglarà per art de màgia els mals d’un país que divaga en la misèria. Una derrota serà la fi dels governants i eternitzarà la depressió social i la fràgil autoestima. El campionat s’estreny i l’èpica es va desdibuixant fins a esbossar una final adotzenada: una selecció sense talent salvada de ser última de grup gràcies a la màgia de Messi contra una França carregada d’instint assassí i llastimosament freda i calculadora.
El millor seria que s’acabarà el mundial, pensa l’aficionat equidistant. Mira els partits amb la fredor i temprança estoica, però alhora pateix perquè necessita un escut per qui morir. Sent menfotisme amb qui plora d’alegria per la victòria, ben mirat no té ni enveja. Es mira impertèrrit les llàgrimes de qui perd, fins i tot li fa un pèl de mandra tanta emoció desbocada: “Apa, cap a casa.” En el fons, però, és una cuirassa emocional. No és feliç perquè mentre països sencers ploren durant la processó del martiri futbolístic dels seus patriotes, ell ronca sense problemes.
No li va passar amb el Girona quan va baixar. La nit va ser angoixosa, intentant entendre el perquè. Tampoc va dormir la gloriosa nit del 19 de juny, cridant i bevent a la plaça del Vi, però per feliç motiu: amb l’edat, els excessos passen factura. No hi pensa, però de casualitat descobreix que el Girona està jugant un amistós. No entén el sentit d’emetre’ls i encara menys de bon matí, però encén la televisió.
La lentitud de les jugades el treu de polleguera, el silenci de la grada l’incomoda, les estrelles semblen maldestres amb la pilota al peu, el joc és lent i no lliguen quatre passades seguides. Mira amb els fills un quart d’hora. Necessita desintoxicar-los d’influències nocives: Mbappé aquí, Mbappé allà… deu ser molt bo, però no el pot veure. Ha de redirigir els fills pel bon camí de la noblesa futbolística: Míchel, Stuani i tota la resta. El francès serà més idolatrat, però no els arriba ni a la sola de la sabata. Tanca la tele. Els nens protesten, però han de marxar. El futbol com a excusa per acompanyar els fills en la vida. En el fons sap que s’enganya. Frisa per veure jugar el Girona. Necessita matar el cuc.