El mateix dia que presentava un pressupost rècord de 55 milions d’euros, gràcies a l’enfilada dels drets audiovisuals a primera divisió, el Girona va ser protagonista negatiu en la copa. El conjunt blanc-i-vermell és l’únic equip de la màxima categoria que cau en la segona eliminatòria, la prèvia a l’entrada dels clubs que disputen la supercopa. El Cacereño, que competeix a segona federació –tres categories menys– va deixar amb un pam de nas els gironins. En un camp amb una gespa indigna, tot sigui dit, però que no és prou excusa. Perquè el Girona hi va jugar amb un equip teòricament de garanties, sense cap futbolista del filial, i perquè el 2-1 encara va ser curt, amb els de Míchel sense capacitat de reacció i a punt de rebre el tercer d’un equip molt més motivat, intens i treballador.

Aspirar a arribar molt lluny en la copa, per a un equip modest de primera, és complicat i fins i tot pot ser contraproduent, sobretot si s’acumulen lesions i contratemps. Ho sap bé el Girona, que va arribar als quarts de final –el seu sostre– amb Eusebio en una temporada que va acabar amb una davallada dramàtica i cap a segona. Però una cosa és plantejar-se què convé més i l’altra, quedar retratat de seguida. Ja li va costar al camp del Quintanar del Rey, en una eliminatòria superada en la pròrroga, i s’ha estavellat a Càceres. En la mirada curta, el naufragi del Girona és dels que fa mal.

La primera divisió torna la setmana que ve, amb la incertesa present a tots els equips sobre com hi tornaran després d’una aturada inèdita en plena competició a causa del mundial i la decisió de la FIFA de dur-lo a Qatar. Abans de la lliga, hi havia la copa, que podia servir d’estímul afegit. O de maldecap inesperat, com és el cas del Girona. No hi havia una manera pitjor de posar-s’hi.