Què en pensen els nens, de Johan Cruyff?
Aquest Nadal a casa la grip A ha donat pel sac de manera gradual mentre menjàvem escudella i carn d’olla amb l’esperit dels tuberculosos desnonats, una seqüela narrativa lògica si tenim en compte que l’any passat vam ser la família covid i l’anterior estàvem aïllats de la vida en general perquè si ens ajuntàvem amb qualsevol incomplíem la normativa de nombre màxim de persones. La solució? Primer cagar-se en tot i llavors, quan han passat les fases clàssiques de l’enuig, acceptar que sempre broten realitats inesperades de les pandèmies compartides, això sí, sempre que s’acatin els fets amb una bona ratafia entre les mans.
Per què explico aquest context personal a mode de teràpia psicològica? Doncs perquè aquests dies de fills enclaustrats amb febre, tos, dolors diversos, barreja de drogues legals i consumició descontrolada de bombons Lindt, els reportatges sobre èpoques passades del Barça han estat un dels productes audiovisuals més consumits, en especial els relacionats amb Cruyff, Wembley, el Dream Team i la seva incidència en el Barça de Guardiola. Aspecte important a tenir en compte? Els meus fills miren aquests reportatges com si fos un documental de la Segona Guerra Mundial, o sigui, és la prehistòria per a ells, el meu Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, perdó, en castellà perquè ho entengui tothom: Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón. Per què els encanta? Doncs perquè ho veuen autèntic, totalment despullat d’artificis estètics, de màquines que sobreanalitzen els rendiments dels jugadors, i gaudeixen d’uns protagonistes que relativitzen allò viscut: el relat de redempció d’un club amb la victòria. Llavors, un dels punts que més m’ha flipat és com sedueix Cruyff a una generació que no l’ha vist viu, que el concep des de la distància emocional que dona saber-lo mort. Per què els encanta Cruyff? Perquè els nens saben distingir els gens del geni, el que parla sense el càlcul d’acontentar les masses, l’home lliure que no deu favors a ningú més que als seus principis i, sobretot, la supèrbia seductora del que un dia es va creure Déu i va cometre l’error de pensar que podia seguir guanyant amb jugadors mediocres. A partir d’aquí vam aprofitar per tenir un debat extraordinari arran de la figura de Cruyff i entendre que els genis són l’oracle de la vida, però, alhora, veure que si estàs massa orgullós d’haver-te conegut, fàcilment pots perdre la mesura de la realitat que va suposar precisament la fi d’aquell Dream Team. En definitiva, gràcies, grip A, sense tu, en lloc de parlar de Cruyff, haurien seguit mirant Ladybug.