En Sergi Roberto fa trampes
Quan Sergi Roberto fa una relació simètrica entre el seu sou actual i la pertinença emocional al club ha de ser més mesurat i tenir la perspectiva històrica necessària per analitzar en conjunt la seva trajectòria; o sigui, no és ètic vanagloriar-se de barcelonisme sent realment el capità que més ha ajudat el club sense citar també aquells dies d’hivern on es va posar a la fila per buidar les arques durant el mandat de ja sabem qui. No hi ha mala fe en les declaracions perquè en Sergi és un dels nostres, però siguem seriosos i justos, encara que sigui per respecte a qui està intentant reconstruir l’edifici sobre uns fonaments corcats.
Així doncs, per valorar aquest salari del filial no farem la comparació amb el sou de qualsevol treballador mitjà perquè al final també s’ha de valorar què generen econòmicament, però sí que hem de vigilar de no caure a la trampa d’elogiar una obligació de mínims, i encara menys quan feia dos anys que estava lesionat, quan era difícil tenir una proposta esportivament més atractiva i, evidentment, quan surt a totes les fotografies de les desfetes europees de l’últim lustre. Per ser clars, quan ets prescindible se’t paga com a tal.
Al final, evidentment, és més senzill redimir Sergi Roberto perquè no destil·la l’egocentrisme i la falsa grandesa d’altres capitans, és bona gent, planer, com ho haurien de ser tots els jugadors, senzill en el tracte, treballador, disciplinat i culer de cor, però no són legítimes certes trampes discursives per redimir-se a l’hora d’haver format part dels dies més foscos del club. Llavors, el temps posarà les coses al seu lloc i, com es va veure amb Piqué, la gent feliçment acaba veient les llums mentre ignora els cadàvers amagats sota la taula, però mentrestant la decència de certs grups de jugadors es basa en el silenci, més que res perquè com menys parlin de segons què, més ràpid realitzarem l’exercici clàssic d’aquest club: amagar la merda sota l’estora.