De ‘xonis’ i Shakiras
Qui no coneix cap dona que, ja sigui per diners, per rancúnia o per una educació precària, no es faci dir xai quan mastega despietadament la víctima de la seva ràbia?
Que, en la cançó coneguda a partir del que s’anomena BZRP Music Sessions #53, la cantant Shakira cridi que és una lloba (literalment: “Una loba como yo no está pa’ tipos como tu; huuuuhu”) i hi faci tantes referències malicioses a la relació trencada amb l’exfutbolista Gerard Piqué que no hi hagi qui pugui defensar que no es tracta d’un atac en tota regla al pare dels seus fills, ens mostra que els miserables de cada casa, quan de l’educació només n’assimilen la competència de fer-se veure –per diners o fama vana–, tenen un abast universal i que als grans mitjans de formació instantània aquests mals models els importen tant com aturar les víctimes de la xacra masclista: no res si l’audiència els fa més grossa la butxaca.
Acceptar i promoure lletres com aquesta, d’un nivell lingüístic i literari vergonyós, és explotar les persones més allunyades de l’escola i properes al que els antics progressistes coneixien com a lumpenproletariat: el pitjor enemic de la gent humil, treballadora, que es lleva cada dia per esdevenir millor persona.
No, els seguidors d’aquesta dona no són sinó jugadors de la loteria del cop de pilota –perquè ens entenguin, d’un cop de sort; d’un, com diuen, “pilotassu”. És gent que juga a la loteria de la rampoina, que es tatua el cos perquè la tribu imposa, escup cançons sense saber el verí que escampa, com xerra sense cap altre seny que l’argot del clan i l’estètica que els canals visuals li filtren de les deixalles urbanes que li aboquen.
És gent que fa tanta por com els pitjors sans-culottes de la Revolució Francesa, com les masses hitlerianes, com la turba fanàtica del hooliganisme, com els 40 milions de visualitzacions que en menys d’un dia van fer córrer el missatge venjatiu de Shakira per les sinapsis neuronals de tantes mares presents i futures que no pensen en el mal que ens fan, a tots, maleint, amb una violència vicària que s’hereta –i, a més, públicament i enregistrat per sempre–, els pares de les seves criatures.
PS: I com que estem en plena època de censura, afanyem-nos a dir que ni la Shakira no és cap ventafocs ni en Piqué, cap príncep.